Dissuadir de la guerra sense més armes
La proposta ha estat clara: elevar la despesa en defensa dels països de l’OTAN fins al 5 % del PIB. Per a Espanya, això suposaria un increment de 50.000 milions.
En economia, tota decisió té un cost d’oportunitat. Cada euro destinat a una partida és un euro que no va a una altra. Està justificat? És obvi que el món avui és menys estable: Ucraïna, Gaza, l’Indopacífic, la volatilitat dels blocs tradicionals… Però també és cert que el conflicte militar no és l’única forma d’amenaça. Ni la més probable. La intel·ligència artificial, les crisis energètiques, el canvi climàtic, els ciberatacs o la pressió migratòria exigeixen recursos estratègics igualment urgents.
Convé recordar, a més, una dada clau: Espanya no té una gran indústria armamentista. De cada euro destinat a defensa, una part considerable acabarà en compres a l’exterior: avions, sistemes antimíssils, fragates, armament pesant. Empreses com Lockheed Martin, Dassault, Raytheon o Rheinmetall seran algunes de les beneficiades. És a dir, es dinamitzaran economies alienes amb impostos locals.
Davant d’això, cal preguntar-se: i si invertíssim aquests diners en cooperació en lloc d’enfrontament?
Amb 800.000 milions addicionals a l’any –la suma de l’augment de tots els països europeus– és imaginable una altra estratègia: projectes de desenvolupament conjunt amb països veïns en tensió. Per exemple, construir hospitals, plantes energètiques amb gestió compartida, infraestructures logístiques cofinançades, corredors comercials en zones conflictives, xarxes de telecomunicacions que uneixin en lloc de dividir...
800.000 milions equivalen a la meitat del PIB espanyol. Es poden imaginar el valor econòmic que es podria generar en altres països amb aquests diners? Es tracta de crear interessos comuns. Teixir interdependències. Sembrar teixit productiu que, a mitjà termini, dificulti el conflicte.
Sé que això pot sonar ingenu. Però no és gaire diferent del que passa després d’una guerra: els països vencedors reconstrueixen, inverteixen, reordenen i s’impliquen en la reconstrucció dels països vençuts i devastats. Recordem, entre molts altres, el Pla Marshall. Llavors, per què no començar per aquí?
La prevenció, moltes vegades, és més rendible que la contenció. El veritable gest de lideratge polític no és, a aquesta altura de la història, escalar la tensió, sinó trobar formes creatives de rebaixar-la.
Invertir en la pau pot ser, paradoxalment, la millor estratègia de seguretat.
