L'amor, encara
Balzac deia que l’amor no és només un sentiment, també és un art. Stendhal deia que la persona que no ha viscut una gran passió desconeix la meitat més bonica de la vida. Oscar Wilde deia que hauríem d’estar sempre enamorats. Per això no ens hauríem de casar mai.
No ens cansarem mai d’escriure ni de llegir sobre l’amor. Tothom hi vol dir la seva. Tots els escriptors del món n’han volgut parlar, fos per desfogar-se o per intentar, per enèsima vegada, inventar una història d’amor nova, que ningú no hagués escrit abans.
He llegit, l’un darrere l’altre, tres llibres que parlen d’amor i només d’amor. Han estat escrits per dues dones i un home en èpoques diferents, en llenguatges diversos, amb intencions potser contraposades i, tanmateix, tenen molt en comú perquè, com diria Emily Dickinson, l’únic que sabem de l’amor és que amor és tot el que hi ha.
El accidente, de l’autora madrilenya Blanca Lacasa, descriu les primeres passes –fent tentines– d’un enamorament. Un home i una dona es coneixen i s’agraden. Ell és gai. La narració d’aquest “accident” és breu i intencionadament asèptica, com si fos l’informe d’un entomòleg sobre el comportament d’unes bestioles. Breu, original, rabiüdament moderna, l’ha publicada Libros del Asteroide.
També és breu la novel·la Viatge al passat, de Stefan Zweig, que ha publicat Viena a la col·lecció Petits Plaers amb traducció de Clara Formosa. També ens explica una història d’amor interrompuda per l’esclat de la Gran Guerra. En retrobar-se després de nou anys, Zweig ens planteja si un gran amor haurà pogut resistir el pas del temps, la distància i la traïció. Lluny de la fredor de la narradora de Blanca Lacasa, Zweig es deixa arrossegar per les paraules més apassionades: “Déu meu, que llargs, quina immensitat aquells nou anys, quatre mil dies, quatre mil nits fins avui, fins aquesta nit!”
La tercera lectura sobre l’amor ha estat la singular novel·la Lisa Cohen, d’Ada Klein Fortuny, publicada per L’Altra Editorial. La protagonista escriu una llarga carta al seu amant, amb qui està a punt de trobar-se, on parla dels homes que ha estimat i l’han estimada abans que ell. A manera d’un manual d’instruccions, diu Lisa Cohen.
Aquesta dona ha viscut amors diversos, tots ells intensos, i ha entès que l’amor et fa vulnerable i et desgasta, t’exigeix concessions i et posa a prova. “L’amor és tan difícil com fer una truita a la francesa –diu– però que igualment val la pena”.
Una asseveració que –gosaria dir– probablement comparteixen els protagonistes d'El accidente, de Lacasa, i de Viatge al passat, de Zweig.
Ha estat una bona experiència, llegir tan seguides aquestes tres històries d’amor. I és un plaer saber que n’hi haurà tantes més per llegir, tantes que encara no han estat escrites o viscudes.
Començo Cartes d’amor, de Virginia Woolf i Vita Sackville-West, que ha traduït Mireia Vidal-Conte i ha publicat Edicions de la Ela Geminada. A la nota introductòria, les editores fugen de buscar una etiqueta per a la relació d’aquestes dues dones. “Amants són dues persones que s’estimen”, hi diuen. No hi puc estar més d’acord. Com els protagonistes d'El accidente i els de Viatge al passat, com Lisa Cohen i els seus amors del passat i del present. Com Virginia i Vita.
