Els caravanistes ja emigren de Palma a Astúries: “Pots comprar-hi una finca amb una casa per rehabilitar per 50.000 euros”

PalmaDiego té 49 anys i és el més vell del barri. No per edat sinó per antiguitat. Es va instal·lar fa quatre anys a Son Güells, que no és una urbanització, sinó un dels assentaments de caravanes sorgits a Palma com a resposta a l’emergència residencial. “Quan hi vaig arribar, érem quatre. I estàvem en una cantonada, en aquella”, assenyala cap a un carrer ara estibat tant de caravanes enganxades a un cotxe com d’autocaravanes. Envolten un solar i blocs de pisos i s’aixopluguen del sol sota arbres que ofereixen una ombra agradable. “Tenim bon vent. La situació no és dolenta”, afegeix Diego, de natural optimista. Ell té un pla: partir a Astúries, un moviment similar als qui, esperonats i expulsats pel preu de l’habitatge, cerquen ciutats i regions on poder pagar un sostre propi. Les Balears estan plenes de casos de persones –de joves a jubilats– que emigren a Astúries, Cantàbria, Extremadura o a províncies com Jaén, on el lloguer i la compra d’un pis no és una utopia. “Mallorca és un lloc guapo on l’habitatge escasseja. No cal quedar en un lloc on no et dona per viure. Seria com pegar-te un tir al peu o posar-te la soga al coll. I per a què? Venc dues caravanes i tenc per comprar una casa a Astúries”, explica.

Fa una dècada va arribar de l’Argentina a Espanya. I en fa vuit, es va instal·lar a Mallorca. Va conèixer-hi la seva parella, se’n va anar a viure amb ella i quan la relació es va trencar, ho va tenir clar: “Em va tocar sortir de casa i vaig preferir la caravana a compartir pis. I comprar aquí ja és impossible. El futur és per als joves, si és que el tenen”. Diego és fix discontinu com a conductor a l’aeroport. Té bons ingressos i ha estalviat per comprar una caravana més àmplia amb la qual es traslladarà a Astúries. “No n’hi ha moltes com aquesta”, presumeix en obrir per mostrar-la. Té 32 anys, 22 metres quadrats, i la llar que en sortirà ara només es pot intuir”. “M’ha costat 16.000 euros i en necessitaré 10.000 per reformar-la jo mateix. És americana, la va dur un alemany a Europa. És la de Breaking Bad”, revela en referència al vehicle on el protagonista de la sèrie, Walter White, cuinava metamfetamina.

Quan la tingui llesta, posarà rumb al nord i intentarà comprar un terreny amb una casa que reformarà: “A Astúries hi ha feina i finquetes amb un habitatge per arreglar per 50.000 o 60.000 euros. Hi instal·laré la caravana. El meu objectiu és tenir-hi una casa com Déu mana. Aquí no té sentit mesurar-se amb una cartera més gran que la teva”.

Cossiols i fotos

La caravana de Jean Paul i Nicole es reconeix en el barri perquè té cossiols amb plantes a l’exterior. Quan n’obren la porta, tenen un grapat de fotos personals aferrades a dos cercles de fusta. Són els detalls d’una llar creada amb sacrifici i humilitat. Estan casats. Ell té 38 anys i és informàtic. Ella, 28 i és psicòloga i dissenyadora gràfica. Ell ha treballat en la construcció, en la neteja i repartint paqueteria. 30 euros per jornades de sol a sol. A 2,5 euros l’hora. Ella té cura de nins i crea fulletons per a alguna empresa. “He netejat els banys amb les meves llàgrimes, però és una qüestió d’ego. Així i tot, és millor això que la violència que teníem a Colòmbia. No volem fer llàstima. Aquí hi ha gent que ens ha tractat molt bé. N’estam agraïts”, explica Nicole amb un somriure.

Ara tenen un precontracte que els permetrà regularitzar la situació a través de la figura de l’arrelament. Però, encara que “l’illa és un paradís”, se n’aniran a Astúries amb la caravana. “El problema de l’habitatge sembla no tenir solució. Els polítics no volen resoldre’l i s’expandirà com un virus. M’agradaria llogar, però és impossible, i entenc la por dels impagaments, però caldrà cercar-hi un remei”, demanda Jean Paul, abans d’enviar un missatge al cap de l’Ajuntament de Palma: “El batle va dir que era indigne viure en una caravana, i és molt digne, la millor solució en aquests moments”, denuncia abans de relatar l’enfilall d’estafes que varen sofrir en arribar a Mallorca. “Va ser una època molt fosca”, resumeix Nicole. Mentrestant, varen estalviar “amb moltíssim esforç” els 4.000 euros de la caravana en la qual viuen. I una mica més per al cotxe al qual l’enganxen. “Treballàvem moltíssim per tirar endavant. Cal agrair el que tenim i ens encanta la nostra caseta, és el nostre raconet, el nostre lloc segur. Vivim tranquils i ho tenim tot molt net”, afegeix.

La parella planeja anar-se’n a viure a Astúries per tenir un contacte més directe amb l’entorn. “Ens encanten la naturalesa i els animals. Volem viure tranquils, viatjar i conèixer llocs”, confessa Nicole. “És una idea a mitjà termini, relacionada amb el problema de l’habitatge, també, però no significa que aquí estiguem avorrits. Gaudim cada cap de setmana a una cala diferent”, afegeix Jean Paul. Igual que Diego, cercaran una petita finca o terreny en el qual instal·lar-se, ja com a espanyols de ple dret. “Venim d’un país on el meu papà va morir de càncer esperant quimioteràpia. Aquí puc treure el mòbil sense que me’l robin”, explica Jean Paul, i Nicole afegeix: “A Colòmbia la violència es naturalitza fins al punt que es converteix en part del paisatge, i demanes qui és el mort d’avui”. Nicole troba a faltar la seva caravana –“és del 93, més vella que jo”– un escriptori en el qual treballar: “Però és igual. La caravana ens ha retornat la dignitat. I és nostra”.