El mètode Meloni
El model Meloni està fet de contradiccions. La primera ministra italiana està a punt d’arribar als seus primers mil dies al poder convertida en l’ideal d’una extrema dreta “soluble”, com la va anomenar Jean-Dominique Giuliani, president de la Fundació Robert Schuman, apta per dissoldre’s en aliances de conveniència o de necessitat. Però mentre la dreta europea es plega al pragmatisme d’una Giorgia Meloni que escala posicions com a referent global de la dreta radical, l’autoritarisme va fent forat en la malmesa democràcia italiana.
La recent aprovació d’un decret de seguretat, presentat com una eina necessària contra el desordre públic, es pot convertir en un instrument per a la criminalització de la protesta no violenta i la limitació de les manifestacions en espais públics. Ja fa temps que els ajuntaments governats pels Germans d’Itàlia estan prohibint mobilitzacions ciutadanes, mentre s’endureix la confrontació de l’executiu amb els jutges per l’intent de tirar endavant reformes que afeblirien la independència judicial. A més, una comissió de diputats investiga l’ús de programari espia per part del govern de Meloni contra membres d'una organització humanitària d’ajuda a refugiats.
Però, així i tot, Meloni ha aconseguit liderar un dels executius més estables de la Itàlia recent, i la seva popularitat interna no decau. El pragmatisme i la voluntat de governar s’imposen sobre les diferències entre les tres forces d’una coalició al servei de la primera ministra i la seva agenda. Emparada en l’escut d'una política exterior més centrista –en paraules de la politòloga Natalie Tocci–, darrere la qual s’imposen posicions més radicals a escala interna, Meloni excel·leix en la seva estratègia d’aliada.
Per a Brussel·les, és un model de disciplina fiscal. El seu govern compleix els objectius de dèficit de la Unió Europea, manté el deute a ratlla i ha sabut evitar el caos de les finances públiques de governs anteriors. Alhora, Meloni exerceix de mussa de l’ultraliberalisme, amb quatre reunions amb el president argentí, Javier Milei, en poc més de mig any, i de negociadora indispensable en les traumàtiques relacions entre Brussel·les i Donald Trump. Meloni ha sabut fer de l’atlantisme la seva carta de “fiabilitat” i, en el seu cas, no li ha passat factura el fet que Itàlia sigui un dels països amb menys despesa militar de l'OTAN: l’any passat només va destinar l'1,49% del producte interior brut al seu exèrcit i, per tant, l’objectiu del 5% que s’exigeix en aquests moments sembla fora del seu abast. Malgrat això, la italiana ha sabut aprofitar aquestes negociacions per posar a l’agenda un projecte faraònic de connectar banda i banda de l'estret de Messina amb el pont penjant més llarg del món, un vell somni dels romans, del dictador Benito Mussolini i de l'exprimer ministre Silvio Berlusconi.
Meloni també està aconseguint exportar la seva estratègia migratòria com a model. Itàlia i Dinamarca lideren un front comú, al qual s'han sumat ja set països europeus més, per demanar més autonomia per als governs de la UE per poder expulsar immigrants que hagin comès delictes. Aquests nou estats membres han signat una carta on reclamen obrir un debat polític sobre les convencions internacionals en matèria de migracions, començant per modificar la Convenció Europea de Drets Humans.
Després dels seus intents fallits de deportacions a Albània –un projecte milionari que no ha entrat en funcionament per l'oposició judicial–, Meloni presidia, fa deu dies, juntament amb la cap de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, una cimera a Roma per reforçar l’estratègia italiana al continent africà. L’anomenat Pla Mattei, destinat a restringir l'emigració des de l'Àfrica i alhora ajudar al desenvolupament de l'economia del continent, és ara també un projecte copresidit per la cap de l’executiu comunitari. Des del seu primer mandat, Von der Leyen ja es va sumar a l’estratègia d’externalitzar el control de les fronteres europees a països de la riba sud del Mediterrani, en particular a Tunísia, malgrat les greus violacions dels drets humans que aquestes polítiques han comportat fins ara.
En l’era de la transaccionalitat, Meloni s’ha erigit en la defensora de la unitat d’Occident. Aferrada al lema de pàtria, família i fe, i sense renunciar a la seva admiració pel feixisme, la primera ministra italiana insisteix que no pensa haver d'escollir entre Washington i Brussel·les. De moment, Trump li ha obert les portes del seu cercle de poder i Von der Leyen la necessita per accedir-hi. Aquesta barreja de possibilisme i conservadorisme radical és el que ha portat Meloni i el seu partit, Germans d’Itàlia, de la marginalitat al centre del poder en menys d’una dècada.
