El paraigua de Merz
Dos dies abans de les eleccions alemanyes, de les que en sortiria guanyador, Friedrich Merz va plantejar la necessitat de parlar “amb britànics i francesos per saber si la seva protecció nuclear es podia estendre als alemanys”. Instal·lada sota la protecció dissuasiva americana després de la derrota en la II Guerra Mundial, humiliada pel repartiment del territori imposat pels guanyadors, condemnada a viure amb certa contenció la seva voluntat de poder després dels crims del nazisme, Alemanya va apostar per reconquerir Europa amb el seu desplegament econòmic encara que fos amb el braç bèl·lic lligat. Ara, davant la deriva trumpista d’Amèrica, el líder democratacristià s’allibera dels tabús de la història i busca l’empara en els seus rivals europeus: França, que mai podrà evitar creure’s el centre d’Europa, i la Gran Bretanya, sempre amb un peu fora de casa –un trosset mar endins–, que ara, amb Keir Starmer al poder, dona mostres de voler deixar enrere certes desconfiances derivades de la natural decantació de les Illes per la via atlàntica.
Merz arriba fort, amb ganes de fer-se sentir. L'acord anunciat divendres sobre l'endeutament alemany ho confirma. Sap de la debilitat de Macron, que, caigut en el descrèdit a casa, intenta aprofitar la crisi global per recuperar perfil. I assumeix la situació crítica d’Europa. Malgrat la seva reputació conservadora, no s’ha volgut embrutar com gran part de la dreta europea mirant a l’extrema dreta, i ha optat per la coalició amb la socialdemocràcia, afrontant l’actual situació amb responsabilitat, conscient del moment crític en què estem. La seva apel·lació al paraigua francès és una interpel·lació a tots els europeus. No estem per a orgulls i mesquineses de la psicopatologia de les petites diferències. És una hora greu i cal actuar amb responsabilitat compartida. Si s’allunya dels americans és perquè vol que quedi clar que no vol participar dels seus deliris, si concedeix als francesos poder de protecció és perquè no és un moment per mirar-se de reüll.
La Unió Europea corre el risc de posar en evidència els punts d’irrealitat que la conformen, convertida en una elit burocràtica, perillosament tancada sobre si mateixa. Molta fressa i poca endreça. El gest de Merz cap a França està dient que estem en una situació d’urgència en la qual hem de pensar junts i concertadament. És el que s’hauria de fer dins i fora de cada país: ser capaços d'anteposar les prioritats del moment a les particularitats i establir unes línies mestres per defensar-se de les amenaces de la bilateral (els Estats Units i Rússia) de l’autoritarisme postdemocràtic. No és temps de les miserables picabaralles de la politiqueria dels que confonen la política amb el soroll i així s’estalvien de pensar. Guanyar un vot no ho justifica tot. Merz ha anat a buscar la unitat democràtica en lloc d’entregar-se a les extremes dretes, com fan la majoria dels partits conservadors que es van situant en la línia trumpista de desdibuixar la democràcia que la teotecnocràcia americana ha posat en marxa. Aguantarà?
