El rostre confús d'Europa
1. Desconcert. En un moment crític de la història contemporània, Europa emet senyals inquietants. I genera un cert desassossec, potser perquè n’esperem massa. Estàvem acostumats al món de la Guerra Freda, en què els rols estaven clarament repartits i les àrees d’influència també. I Europa Occidental era territori privilegiat sota el paraigua de la gran potència americana. Amb la caiguda del Mur de Berlín, és a dir, amb l’ensorrament dels sistemes de tipus soviètic, entràvem en un altre món amb un nou estadi del capitalisme en fase expansiva. El simplisme de la postguerra es desbordava i els sistemes econòmics es transformaven a partir de la gran cavalcada tecnològica sobre la qual es va construir el pas del capitalisme industrial al financer i digital. Mentre Rússia es quedava sense el cinturó de països confinats al seu servei i s’estabilitzava en forma de dictadura unipersonal, en mans de l’impenetrable Putin, sortit de l’aparell repressiu de l’antic règim, la Xina entrava en una fase de desenvolupament econòmic i tecnològic que, des d'una distància calculada, li ha permès escalar a la condició de segona potència mundial, i hem tornat així al model bipolar del qual Rússia havia caigut.
Davant d’aquest procés de canvi es fa difícil veure quin pot ser el punt d’estabilització. Hi ha raons per pensar que l’acceleració es pot convertir en el nou estat del món. Els europeus, probablement amb síndrome d’autoestima –que generalment és un indici o anticipació de la decadència–, ens hem arribat a creure que érem els únics que podíem salvar els valors de la llibertat en un moment en què el món gira cap a l’autoritarisme postdemocràtic.
De cop, ha entrat el desconcert. La irrupció de Trump com a icona de la destrucció deliberada de la democràcia liberal, que molts s’han negat a creure fins que s’ha posat a fer la feina, per comptes de provocar una reacció europea de defensa dels referents democràtics, n'està fent aflorar la cara fosca. I de cop les extremes dretes s’han posat a marcar el pas fent miques el mite d’Europa com a dipositària de la raó democràtica. La darrera notícia –que ara ja no és sorpresa–, la victòria –provisional– de l’extrema dreta a Romania. La història és cruel: un règim expressió del més essencialista dels comunismes passa de puntetes per la democràcia, que no acaba d'agafar, i acaba seduït per l’altra cara del totalitarisme: el feixisme identitari. En un moment en què l’extrema dreta creix arreu d’Europa. I quan els Estats Units estan deixant de ser el referent de la democràcia liberal, idea que Trump està intentant fer col·lapsar sense el més mínim respecte per les llibertats individuals i els drets de les persones.
2. Tabú. Si ens havíem cregut que la vella Europa tindria la saviesa i la contenció per no caure en les temptacions neofeixistes, Romania confirma que no coneixem prou la terra que trepitgem. I que no està clar que les nostres institucions tinguin capacitat per resistir l’andanada reaccionària. De moment, malgrat l’obscè espectacle Trump –que hauria de ser una vacuna per a la ciutadania–, el desplaçament de l’electorat cap a l’extrema dreta és un fet. Les males notícies es multipliquen. A Itàlia ja governa l’extrema dreta –i Meloni ja ha fet l’acte de lleialtat a Trump–, a França està al capdavant de totes les enquestes, i a Espanya Vox està en plena consolidació i amb la força de saber que el PP només podrà governar si els legitima, com ja ha fet a les comunitats autònomes. I així successivament. No oblidem que a les eleccions europees de 2024 l’extrema dreta va arribar primera a França, Itàlia, Àustria, Hongria i Bèlgica. L’Europa que havia de ser garant de les llibertats està girant cap a l’extrema dreta. I simultàniament els partits socialdemòcrates s’estan desdibuixant de manera alarmant. De fet, en alguns casos ja es confonen amb el centredreta liberal. Pedro Sánchez, amb un peu a cada costat –ortodòxia econòmica i certa capacitat de captar oportunitats amb drets, llibertats i costums– representa en certa manera el límit del possible.
I en aquest context cal fixar l’atenció en el líder cristianodemòcrata alemany Friedrich Merz, que a diferència de la majoria de dretes europees no ha anat a buscar l’extrema dreta per governar, sinó la socialdemocràcia, en un intent de trobar un bloc d’hegemonia democràtica que hauria de servir d’exemple. I s’ha trobat, al mateix temps, que l'Oficina de Protecció de la Constitució declarava AfD com una força "incompatible amb l'ordre constitucional", donant raó a la seva aposta, que tot i l'ensurt de dimarts esperem que arribi a bon port. És una experiència a seguir que podria fer escola: el tabú de l’extrema dreta. I que seria trist que la misèria partidista d’alguns parlamentaris fes fracassar.
