Sixena i torna Espanya
El conflicte atàvic Espanya-Catalunya consisteix en el fet que a Catalunya se li atribueix una identitat espanyola d’intensitat variable, que decideix Espanya en funció dels seus interessos i el seu humor polític de cada moment històric, amb els quals regula èpoques de més drets i etapes de més obligacions, sempre des de la més estricta vigilància que Catalunya no surti de mare.
La reclamació de les pintures de Sixena s’emmarca en un moment d’ofensiva nacionalista, la de la majoria absoluta d’Aznar del 2000, en què es donen per acabats el dol i la penitència de la dreta espanyola hereva de la dictadura franquista i comença la fase de desacomplexament nacionalista disfressada de constitucionalisme, en què es demostra que és possible guanyar les eleccions a Espanya perdent-les a Catalunya. És l’època en què es renova l’aliança entre la dreta espanyola i l’episcopat espanyol, que aconsegueix retocar els límits del bisbat de Lleida per fer-los coincidir amb els de la província, i això dona més força a la reclamació que fa tornar objectes de les parròquies de la Franja exhibides al Museu Diocesà de Lleida i les pintures de la sala capitular de Sixena, salvades a dures penes per la Generalitat el 1936 i conservades al MNAC.
Tots aquests episodis són molt anteriors al Procés, a l’1 d’Octubre i a les presons i els exilis. La raó és clara: no hi fa res, que Catalunya se’n vagi o torni (expressió que presenta la dinàmica històrica com si Catalunya fos el fill pròdig que torna a casa del pare després d’una època turbulenta), perquè la que sempre torna és Espanya.
