El turisme és un depredador implacable

Vaig néixer el 1978, així que mai no he conegut una Mallorca sense turisme. Des que tenc ús de raó (aquí s’accepten bromes), els guiris han format part del paisatge, encara que aquest paisatge no fos el de cada dia. Pul·lulaven per la perifèria del meu món. En general, els veies de cua d’ull i només te’ls topaves de front si envaïes el seu territori, que estava bastant ben delimitat: zones turístiques que els nostres pares havien construït per a ells. A cap mallorquí, o a ben pocs, se li acudia anar a passar el temps allà per gust. Ells tenien el seu bocí d’illa, que els llogàvem per uns mesos; nosaltres, el nostre. A final de temporada, desapareixien i nosaltres continuàvem amb la nostra vida. Un tracte, més o manco, just.

No és que aquest turisme no causés problemes. Basta passejar per algunes d’aquestes zones, algunes d’elles degradadíssimes, per comprovar quina mena de monstres va crear l’eufòria del boom, tot i que he de dir que amb el temps li he agafat cert amor a aquesta mena d’aberracions urbanístiques. Després conviuríem amb el tot inclòs i el turisme de gatera, que amb vista del que hem vist, és un estadi que seria legítim enyorar.

Però vaig néixer el 1978 i, per tant, no record una societat on no hi hagi debat sobre el turisme i el peatge que suposa rebre’l. Tampoc sobre l’anomenat model: que si turisme de qualitat, que si cultural, que si urbà, que si d’interior, desestacionalització...

Ja ho diu el refrany: alerta amb el que desitges. Perquè al final ho hem tengut tot i de cop, tot a l’hora, tot el temps, sempre i per sempre més, perquè mentre nosaltres debatíem què havíem de fer amb el turisme, el turisme ha decidit per nosaltres, ai, innocents, i ha decidit mostrar-se com el que és.

El turisme és un depredador implacable. I ho és perquè el capitalisme extraccionista també ho és, i van tots dos de la mà perquè són la mateixa cosa: una bèstia ferotge disposada a devorar-ho tot, a no deixar ni un pam de quotidianitat sense colonitzar perquè, clar, el capitalisme extrem és així, un monstre bulímic que mai no se sentirà sadoll perquè és incapaç d’imaginar tal cosa.

Vaig néixer el 1978, així que he pogut comprovar com, sobretot en la darrera dècada, el turisme començava a infiltrar-se en el meu dia a dia, primer com un regalim inquietant, finalment com un renou de fons quasi perpetu i molest, una nota distorsionada i fora de to que t’altera de manera subtil, però constant i que va augmentant de volum a poc a poc, a mesura que creix aquesta pesada sensació de despossessió, com si ja no hi pertanyessis, fins que es fa insuportable.

Vaig néixer el 1978, i com quasi tota la resta dels meus veïns, som un granot en una olla. L’aigua ha anat pujant lentament de temperatura i comença a bullir. I començ a tenir clar què vaig ser, què hem estat tots, uns idiotes i uns crèduls; que vàrem pensar que sense fer res, només per tenir una illa amb sol i platges, el capitalisme ens regalaria un upgrade sense demanar res a canvi. I ara hem descobert que no ens havien convidat a taula: som el plat principal.