Una Europa supeditada a Trump
Fa temps que la retòrica europea s’ha desconnectat de la realitat de la seva (in)acció. Com més apuja el to del seu discurs menys poder real té. L’autoanomenada Europa geopolítica és, en veritat, una Europa irrellevant en política exterior, humiliada pel seu aliat tradicional i necessitada de reconnectar amb un Sud Global amb una visió pròpia del món i de les amenaces que desafien l’estabilitat dels Vint-i-set. Res explica millor aquest camí cap a la inoperància que la reacció dels europeus a l’escalada bèl·lica a l’Iran.
L’atac dels Estats Units a les instal·lacions nuclears iranianes va rebentar els esforços diplomàtics europeus, sense que Donald Trump sentís la necessitat d’advertir ningú més que el primer ministre britànic, Keir Starmer, abans de l’operació. Tot i això, el trio format per Berlín, París i Londres es va guardar prou de criticar obertament l’acció de Washington. Friedrich Merz, Emmanuel Macron i Starmer van signar una declaració conjunta apostant per la negociació, repetint la retòrica que l'Iran "no podrà tenir mai una arma nuclear" i afirmant “el seu suport a la seguretat d’Israel”. Les institucions europees han anat en la mateixa línia.
Les crides de fa només uns mesos del nou canceller alemany a independitzar-se dels Estats Units i les proclames de Macron sobre “el pas endavant” d’Europa en la seguretat continental han quedat en un segon pla. Superades pel menyspreu de Trump al president francès perquè, segons ell, “no s’assabenta de res”, o per les declaracions d’un Merz que, el 17 de juny, assegurava que “Israel està fent la feina bruta d’Occident”.
La credibilitat de la UE com a negociadora està tocada. Si bé Trump ja va retirar els Estats Units de l'acord nuclear amb l'Iran, durant el seu primer mandat, i va abandonar els règims europeus de control d'armes com el Tractat de Forces Nuclears Intermèdies, o el Tractat de Forces Convencionals a Europa, Europa es va seguir aferrant a aquell acord interromput amb Teheran com el símbol d’un èxit diplomàtic sobre el qual s’edificava una encara incipient i fràgil política exterior europea. Però la manta de seguretat que va suposar aquell acord fa temps que ha quedat curta. La UE no només no ha sabut trobar alternatives en aquests anys, sinó que ara, amb el silenci tàcit davant l’operació militar nord-americana sobre l’Iran, acaba anant en contra dels seus propis interessos. La inestabilitat al veïnatge sud de la UE continua creixent mentre els seus aliats flirtegen amb la idea d’un “canvi de règim”, com si la història recent no hagués donat prou lliçons del fracàs de les operacions militars per forçar canvis de govern a l’Afganistan (2001), a l’Iraq (2003) o a Líbia (2011).
Precisament la invasió aliada de l’Iraq del 2003 ja va dividir la UE en dos, entre el que Donald Rumsfeld va anomenar la nova i la vella Europa. En aquell moment, França i Alemanya van liderar l’oposició europea a una invasió il·legal. Avui, en canvi, abaixen el to.
L'antic primer ministre suec, Carl Bildt, ha denunciat sense embuts que l'atac dels EUA va ser una violació evident del dret internacional, ja que la Carta de les Nacions Unides prohibeix l'ús de la força excepte en defensa pròpia contra un atac imminent o amb l'autorització del Consell de Seguretat, i cap de les dues opcions s'aplicava en el cas iranià.
Però aquesta és una Unió Europea que ha decidit que, malgrat tot, no pot prescindir dels Estats Units. La mateixa subordinació s’ha vist a la cimera de l’OTAN. El secretari general de l’Aliança, Mark Rutte, demanava sacrificis per complaure un Trump que considera l’OTAN un instrument obsolet i els europeus uns aprofitats. Mesos de diplomàcia aliada al voltant de la xifra totèmica d’un 5% que sembla més destinat a engreixar l’ego de l’inquilí de la Casa Blanca que a millorar la coherència en les inversions que necessita Europa per construir una capacitat de defensa creïble.
Per molt que la UE s’entesti en anunciar que s’accelera una etapa de reafirmació, els europeus continuen sent incapaços de mirar el món amb uns altres ulls que no siguin els de la dependència transatlàntica. I si una cosa els ha demostrat Trump reiteradament és que el servilisme d'Europa no els farà guanyar ni el respecte ni la reciprocitat en la defensa d’interessos comuns per part de Washington.
