El cervell pot crear records abans dels dos anys de vida

Segur que algun amic us deu haver explicat que recorda coses que li van passar quan tot just tenia un any de vida. Altres potser van més lluny i parlen d’experiències anteriors, fins i tot dels primers dies després del part. La ciència fa temps que diu que tot això és fals: el consens és que la ment humana no forma records fins als dos o tres anys (en alguns casos excepcionals podria ser una mica abans). Qualsevol imatge anterior a aquesta data, segurament l’hem construïda a partir del que altres persones ens han explicat, però no pot venir d’experiències pròpies. O sí? Un nou estudi, publicat recentment a la revista Science, qüestiona aquest dogma i proposa que el cervell està preparat per memoritzar des d’abans del que crèiem.

Un superpoder del cervell humà

Un dels “superpoders” que té el cervell humà és la gran capacitat d’emmagatzemar informació en forma de records. S’ha calculat que ens hi caben uns dos petabytes i mig, unes mil vegades la capacitat del disc dur d’un ordinador normal, o el que seria equivalent a més de mig milió de pel·lícules en HD. Per acumular totes aquestes dades cal la participació de diverses zones del cervell, i una de les més importants en la creació de nous records i coordinar-ho tot és l’hipocamp. Durant els primers anys de vida, però, els processos de la memòria sembla que no funcionen correctament. Aquesta peculiaritat té un nom: amnèsia infantil. Una de les hipòtesis més acceptades per explicar-la és precisament que l’hipocamp triga a madurar i, fins que no està desenvolupat del tot, els records no arriben ni a generar-se.

Per entendre millor aquest fenomen, el grup dirigit pel doctor Nicholas B. Turk-Browne, de la Universitat Yale, va fer servir la tècnica d’imatge coneguda com a ressonància magnètica funcional, que permet mesurar l’activitat d’àrees específiques del cervell, per estudiar com es crearien els records durant els primers anys de vida. Van escanejar els cervells de 26 nens d’entre quatre i 24 mesos d’edat mentre els feien fer una activitat en la qual havien de fer servir la memòria, per exemple mirar la imatge d’una cara, un objecte o una situació que no havien vist mai. Primer se’ls ensenyava la fotografia durant un parell de segons i, un minut després, se’ls tornava a ensenyar la mateixa foto.

Amb aquesta prova van veure que la segona vegada que veien la imatge, se la quedaven mirant durant més temps com més actiu havia estat l’hipocamp quan l’havien vista per primer cop. Concretament, la part posterior de l’hipocamp, una zona associada amb els records en el cervell adult, era la que treballava més. Els científics interpreten això com un signe inequívoc de recordar, perquè els infants tendeixen a voler passar més estona mirant-se coses que ja coneixen. Que l’hipocamp hagués fet més feina quadrava amb la idea que n’havien format un record.

Produïm records des del principi, però no els recordem

Aquest estudi desmuntaria la teoria que proposa que l’hipocamp no funciona correctament fins passats els dos anys. Ara bé, l’efecte observat era més gran en els infants de més d’un any, cosa que suggereix que sí que hi ha un període de maduració lenta, tot i que això no vol dir que mentre es produeix, no hi hagi ja una certa memòria funcionant. Records més complexos dependrien d’un altre factor addicional: l’adquisició del llenguatge. Sense tenir les eines per descriure les coses, no podem tampoc guardar-les al disc dur. "Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món", com va dir el filòsof Ludwig Wittgenstein.

 Segons aquests nous resultats, doncs, el problema no seria que el cervell necessiti madurar uns anys abans no és capaç de formar records, sinó que no sap com accedir a aquestes dades inicials. Els records infantils estarien guardats en algun lloc, almenys durant uns anys, però com que s’haurien creat en un moment que encara no teníem la ment prou estructurada, no s’hauria endreçat correctament la seva posició, per això no els trobem. Seria com si busquéssim una informació a internet que no estigués indexada seguint els paràmetres que entenen els cercadors actuals. Per molt que uséssim paraules claus adequades, als resultats mai hi sortirien aquestes referències antigues. A la pràctica, seria com si no existissin, perquè no hi podríem accedir.

La reacció més immediata seria preguntar-nos si podem trobar alguna manera de localitzar aquests llibres mal catalogats en la immensa biblioteca que és el nostre cervell, aquests records que s’acumulen sense que ho sapiguem en algun racó desconegut i possiblement poc transitat del magatzem immens que tenim dins el cap. Ara mateix no hi ha cap proposta per mirar de solucionar el problema de classificació que ens causa aquest forat a la memòria.

En ratolins sí que s’han aconseguit alguns avenços, utilitzant una tècnica anomenada optogenètica, que permet activar neurones específiques amb impulsos lumínics, fent servir unes sondes implantades al cervell. Mentre no es trobi una manera pràctica de traslladar aquest concepte als humans, haurem de seguir admetent que, a la pràctica, no podem recordar res dels primers anys de vida.