La virtut de la pobresa
Amb poques setmanes de diferència han mort dos imprescindibles: el papa Francesc i Pepe Mujica. En aquest article contaré per què són tan importants aquests i altres referents –molts d’ells, també dones anònimes, com les defensores dels drets humans i de les seves comunitats al Sud global, les defensores de la vida com Helena Maleno, la nostra doctora honoris causa.
Fa uns dies la Xarxa per la Inclusió-EAPN em va convidar a participar en un interessant diàleg sobre l’aporofòbia. La fòbia (o l’odi, si voleu) a les persones pobres, terme encunyat per la filòsofa Amelia Valcàrcel als anys 90 del segle passat. En aquell acte vaig argumentar, amb tota la intenció de polemitzar, que el problema no és que hi hagi pobres, sinó que hi hagi rics.
Això és així per diverses qüestions. La primera és que els rics són cada vegada més ultrarics, mentre que la immensa majoria de la població s’empobreix a les totes, tant a escala local com a escala global. No és un tema menor i hauria d’escandalitzar-nos, tant que ens agrada presumir de “valors occidentals” com la democràcia, perquè la democràcia és incompatible amb aquest nivell de desigualtats. Quan hi ha persones amb més patrimoni personal que països sencers, tenim un problema. I gros.
La segona, que malgrat aquesta forta estratificació social, la més pronunciada des dels inicis de la Modernitat, els rics estan ben vists socialment. Ho diré d’una altra manera: la representació social de l’èxit, a les societats actuals, és la dels rics. Els joves i no tan joves no aspiren a ser res de profit per a la societat, ni la societat tampoc no valoritza feines imprescindibles, com totes aquelles vinculades a les cures, la sanitat i l’educació. Aspiren bàsicament a ser milionaris. Els ‘llibres’ sobre com fer-te milionari, els vídeos de traders, criptobros i coachers –els nous emprenedors– en són testimonis. Els pobres no volen simplement deixar de ser pobres: volen ser rics, i això és un gran fracàs cultural i civilitzatori.
De fet, el discurs produït pel sistema econòmic capitalista que ha permès tot això també justifica la pobresa: qui és pobre ho és perquè no s’ha esforçat prou. A articles anteriors ja he donat xifres sobre les Balears que serien extrapolables a altres territoris, i que mostren que més enllà de la pobresa estadística, una part important de la població és pobra perquè no és possible accedir a un habitatge digne sense haver de pagar un dineral, i perquè els sous són molt baixos en relació amb el cost de la vida. Una altra cosa és que no ens reconeixem com a pobres, i que malgrat les dades, encara ens empassem el mite de la meritocràcia, que com canta Estopa, és una fal·làcia.
En un context així, on la societat puny perquè ens facem rics, ser pobre no sols està mal vist, sinó que ho duim malament. És una diferència substancial amb el que passava fa un segle, amb un moviment obrer incipient que si bé defensava la millora radical de les condicions de vida de la classe treballadora, no la criminalitzava ni la negava pel fet de ser pobre. La classe treballadora, els sindicats, els ateneus i les cooperatives creaven la seva pròpia cultura, i no es limitaven a consumir allò que produïen els amos del capital, ni confiaven en les eines de l’adversari per alliberar-se, com diria Audre Lorde. Ara, com que no volem ser pobres, tampoc no ens reconeixem en altres que estan igual o pitjor que nosaltres. I com que tampoc no podem ser rics –encara que els gurus de l’autoajuda ens diguin que sí que es pot–, tot és frustració.
Per això, el problema de la identitat de la classe treballadora no és que ens hàgim desenfocat, a causa del feminisme, l’antiracisme i les dissidències sexuals, entre d’altres. El problema és que les identitats es construeixen d’acord amb dos factors: l’experiència i l’alteritat. I si resulta que el nostre model social ha de ser el dels rics, no farem res mai que no sigui tirar-nos terra damunt: cal que posem els rics en el punt de mira, perquè són els nostres enemics. El seu únic mèrit és la destrucció de la societat, a cop de desigualtat i de paradís fiscal.
Per això mateix Francesc i Pepe Mujica han estat referents del tot necessaris: perquè fins i tot des de les instàncies més altes del poder han demostrat que la pobresa, entesa com una vida senzilla, no consumista, amb vincles afectius, familiars, d’amistat i de comunitat…, amb tot això tan important que cada dia ens nega el capitalisme voraç, no tenen per què viure’s com un estigma, sinó tot el contrari: la pobresa pot ser una virtut.
La pobresa com a virtut no va d’una privació imposada, però sí de reconèixer-nos en una condició compartida amb molts altres; de vides sense excessos però amb qualque capritx, però sobretot amb molts d’afectes, com defensava Pepe Mujica, que és el que al final ens endurem a la tomba. I amb tota la lluita que calgui perquè tothom pugui gaudir de vides que mereixin ser viscudes.
