Així era i no era...Pau Franch (segons el seu pare): “Quan va combregar, va fer un ‘striptease’ davant tothom”

PalmaA ca seva diuen que, de petit, era un sant. Tenia un mes de vida quan Pau Franch Siquier (cantant d’O-Erra, pilot d’avió, pobler orgullós) començà a dormir sis hores seguides. El germà gran, que té dos anys més, fins als cinc no va dormir d’una tirada. “En Pau dormia, però començà a despertar-se amb els plors del germà. S’adonà que el gran venia a covar amb nosaltres i no va voler ser menys”, conta Rafel Franch, son pare. “Ens colgàvem dos, la meva dona i jo, i ens aixecàvem quatre al llit. Vàrem acabar comprant dos llits d’un metre vint, que vàrem posar junts, i allà dormíem tots quatre”, recorda.

A ca la mare de Pau Franch tenien una botiga al carrer d’en Palou, a sa Pobla, i el nin hi passava hores dins una ganduleta petita, a damunt una conservadora grossa. “Les clientes li feien joguets i ara l’agafava una i ara l’altra. Feia com a cosa, perquè mai no demanava braços”, fa memòria son pare. Qui demanava atenció, això sí, era Joan, el germà, que es va veure destronat: “Encara en reim, perquè estava gelós d’en Pau i anava pertot amb les dents estretes. Un dia, sa mare li va dir: ‘Què et passa a la boca, Joan?’. I en Joan va contestar: ‘Tenc otitis a les dents!”, conta, entre rialles.

Els germans tornaren inseparables. Sobretot, Joan va convertir-se en un referent per a Pau: “El tenia damunt un pedestal”, diu el pare. Encara que avui Pau sigui conegut per ser el cantant d’O-Erra, qui va començar a fer música en aquella casa va ser Joan: “Ell va ensenyar-li els primers acords. No va ser fins que el gran se’n va anar a estudiar a Salamanca que en Pau va espavilar, perquè ell feia els cors; qui cantava i tocava era en Joan”. Conta Rafel que, un dia, els fills varen tocar un parell de cançons a l’aniversari d’un amic seu. Un dels que hi havia li va dir: “El músic és el gran, l’altre és un acoblat –referint-se a Pau”. “I mira com ha acabat la història!”, manifesta Franch pare.

Pau ha estat un nin divertit i sense vergonya: “El dia de la seva comunió va fer un striptease davant tothom i es va tirar en pèl a la piscina”, recorda son pare. Poc després d’això, però, hi va haver una època una mica fosca: “Un dia, després de futbol, es va posar a bramar fort al cotxe. Em va dir que dos companys de classe i futbol l’assetjaven. Tanta sort que va tenir el coratge de contar-ho”, agraeix el pare, que diu que canviar-lo d’institut va ser molt rellevant a la vida del nin: “A Can Peu Blanc va conèixer els amics que encara té, i va tornar a ser la persona extravertida que era”.

Rafel Franch confessa que, quan Pau puja a l’escenari, a vegades pateix: “Té tan poca vergonya i tan poca por de fer xou que patesc per si es passa. Amb això s’assembla més a sa mare, jo som més moderat”, apunta. Igualment, per als pares de Pau és un orgull veure l’èxit que ha tingut amb el grup. I els sorprèn molt que ho tingui tot controlat: “Al seu dia a dia, en Pau és un poc despistat i despreocupat. Ara bé, amb les coses del grup, no se li escapa res!”, diu.

Molt més reservat que el germà gran en qüestions íntimes i privades, Pau “té un cor que no li cap dins la caixa”, exclama son pare. Ara bé: “És escorpí, d’horòscop. Tot i que té molta paciència, quan perd els papers té molt mala llet i treu tot el verí”.

Ara com ara, una de les armes de seducció de Pau són els fogons, perquè cuina per llepar-se’n els dits. “I això que de petit era el més triat que hi havia damunt la capa de Déu”. Tanta sort que va tornar “repensat” de Salamanca, on va estudiar aviació, com son pare i com el germà. Hi ha pedestals que no cauen mai.