Em perdones?

PalmaEl perdó és la resposta esperada a una ofensa causada per una mala acció; és un acte individual de bona voluntat, un exercici de llibertat i responsabilitat i, per tant, d’humanitat, que cerca deixar enrere la ràbia i l’orgull. Que quedi clar que sense ofensa no existiria el perdó. Així que perdonar és demanar perdó i disculpar-se per alguna ofensa comesa.

Les ofenses poden ser evidents, com les agressions i els maltractaments físics, però també n’hi ha de psicològiques i ocultes a la vista, com aquelles que assoleixen les formes de desconsideracions, danys, insults, injúries, calúmnies, humiliacions, amenaces, burles, gestos i mirades de menyspreu. Les ofenses, a més, poden ferir tant els sentiments com la reputació i la dignitat personal.

Compassiu i comprensiu

Disculpar és perdonar, i vèncer el rancor i el ressentiment, superar la indignació i l’amor propi, i saber empassar-se l’altivesa i l’arrogància. El perdó, com les disculpes, es demana, no s’exigeix ni s’imposa, és compassiu i comprensiu, en el doble sentit d’afectiu i reflexiu, i es deriva de la tendència natural a la simpatia pels altres. El perdó requereix reciprocitat, acord i acceptació. Si em perdones jo et perdon. Tothom hi guanya. Però és un guany massa superficial. Cal anar més enllà de l’amabilitat i la moral condicional i implicar-se emocionalment, i sentir amb profunditat i empatia allò que l’altra persona sent.

El perdó aspira a recuperar la innocència perduda i impedeix la venjança, i sobretot aspira a la reconciliació, però no la garanteix pas, perquè hi ha altres factors que hi intervenen, d’ordre social, emocional i polític. El perdó obri la possibilitat de restaurar la confiança i la normalitat. I encara que el perdó sempre té un caràcter personal, i que no hi ha perdons col·lectius, és clau per a la convivència social, ja que sense perdó regnaria el conflicte, la desconfiança i l’enemistat.

El perdó s’ha d’encarnar, fer-se rostre i adquirir personalitat. Per això, reclama la presència de l’ofès i l’ofensor. En aquesta trobada cara a cara, l’ofensor ha de prendre la iniciativa i demanar perdó amb paraules suaus, en un to baix i amical. A vegades, és suficient una mirada. Hi ha mirades que demanen perdó i es deixen perdonar. És més senzill perdonar aquell que mira amb el cap cot i adopta gestos sincers de submissió i humilitat, com agenollar-se i ajuntar les mans en senyal de súplica o guardar silenci. El perdó es confirma amb una encaixada de mans o una senzilla abraçada. El llenguatge del perdó és riquíssim i no s’esgota amb els exemples anteriors. Hi ha moltes maneres de perdonar. Cada persona expressa el perdó com vol. L’important a l’hora de demanar-lo és donar-se a entendre i usar un ample registre de senyals verbals i no verbals, però sobretot, ser sincer i no enganyar.

El perdó vertader és sincer i desinteressat, implica penediment i intenció, suposa confiar en la paraula i la sinceritat de l’altre. En canvi, el perdó fals sol ser interessat, cerca evitar un càstig i és indistingible del vertader perquè és imperceptible i sap ocultar-se rere la intencionalitat. A vegades, no hi ha res a perdonar, perquè no hi ha ofensa, sinó innocència. En qualsevol cas, els perdons en la seva globalitat, siguin falsos o vertaders, tenen la virtut de posar fi a una situació d’enfrontament i hostilitat i acompleixen la funció de pacificar les relacions, desfer ofenses i enterboliments. No hi ha perdó sense oblit. Per això, l’autèntic perdó té com a conseqüència l’amnèsia voluntària i la curació de la ferida que va donar lloc al distanciament i la rancúnia. El pas del temps dilueix l’ofensa i apaivaga el rancor i el desig de venjança, però el dany no desapareix per si mateix si no es demana perdó.

El perdó és un acte de gràcia, que dignifica i enalteix el perdonador i el perdonat hi sembra una llavor de gratitud i agraïment, i els fusiona en un gest d’humilitat i generositat, exclusivament humà. Els animals no demanen perdó, perquè no se senten culpables de res. Tots tenim la facultat de perdonar, de saber que ens hem equivocat, perquè tenim consciència dels errors. Sovint, el perdó s’ha de guanyar. Hem de saber fer-nos perdonar, abandonant qualsevol posició de superioritat o prepotència. Aprenem a perdonar seguint els bons exemples. El punt de partida és aprendre a perdonar-nos a nosaltres mateixos, i estar disposats a acceptar la culpa. Malgrat esperar el perdó, estam preparats per a no ser perdonats i acceptar la condemna i el càstig. Aquí entra en joc la llei i la justícia. La justícia no està concebuda per perdonar, sinó per castigar, però així i tot, contempla el dret de gràcia, l’indult i l’amnistia. Es tracta d’un perdó polític molt polèmic, perquè és una potestat exclusiva del govern que posa en dubte la igualtat davant la llei, aplica selectivament i afecta la separació de poders, i es pot interpretar com una ingerència del poder executiu en el judicial. L’indult parcial o commutació d’una pena de presó per una altra pena menys greu, com els treballs comunitaris, és una altra modalitat de perdó que el govern aplica de manera discrecional.

El perdó exculpa, esborra la culpa, però no es fa efectiu si l’ofès no perdona. Les persones que no volen perdonar solen ser desdenyoses i rancoroses, i tenen un mal viure. La major part de les persones prefereixen perdonar, adés que entenen que el perdó és beneficiós i gratificant, perquè les fa sentir millor, les alleugereix i descarrega de culpa, i les proporciona benestar, pau i tranquil·litat. El perdó i el compliment del càstig posen punt final al dany i alliberen el culpable del feix de la culpa, el dolor i els remordiments. Hi ha ofenses imperdonables que provenen d’un mal radical i desafien la capacitat de perdó, perquè deixen seqüeles inesborrables, com una violació. És irreparable també el dany que atempta contra el més sagrat, la dignitat i la integritat de les persones.

Genealogia del perdó

Es pot establir una genealogia del perdó. En els inicis és inseparable de la religió, i posteriorment, se secularitza. Des del vessant més espiritual es considera que és un do diví, una gràcia de Déu. En la tradició judeocristiana, és una virtut moral i un manament diví, vinculat al pecat i la culpa. El perdó demana al pecador un acte de contrició, que expressi el seu penediment a través de l’oració i la confessió. El cristianisme introdueix la idea que només l’amor de Déu té el poder de perdonar. Segons l’Evangeli, Jesús demana a Déu el perdó pels soldats que l’estan crucificant, argumentant que són ignorants i no saben el que fan, i que el faci extensiu als jueus que el varen condemnar. De manera que la ignorància esdevé un motiu de perdó. En altres passatges de la Bíblia demana també clemència pels enemics. El perdó cristià obri les portes del cel i la salvació.

La filosofia humanitza el perdó, a diferència de les religions, i el vincula a l’error i la mala acció. A més, li surt a camí mitjançant la voluntat de comprendre i adquirir coneixement. El filòsof sap que comprendre ja és perdonar, perquè sap posar-se apassionadament en el lloc de l’altre, perquè sap que l’esforç intel·lectual de comprendre reflexivament no basta. Cal també ser bona persona i posar en pràctica una comprensió generosa que empatitzi amb el proïsme i mobilitzi els afectes.