“Hi ha dones que prefereixen perdre una mà que no els cabells”

PalmaCinemes Girona de Barcelona; col·loqui postprojecció. Una dona agafa el micròfon, s’aixeca de la butaca i diu el seu nom. I continua: “Soc mare d’una nena de 10 anys que en fa 2 que té alopècia. D’aquest documental, m’emporto no ficar la meva filla en un armari del qual no hagi de sortir mai”. La directora del film ofereix una rèplica: “Aquesta pel·lícula és per a la teva filla”.

Parlam del documental Mujeres calvas (2025), de la periodista i directora Sandra Román (Santa Margarida de Montbui, 1995), graduada en Periodisme i Comunicació a la Universitat de Lleida. És un audiovisual que aprofundeix en l'alopècia femenina, un tema “tabú”, diu la directora, “que limita i condiciona la vida de les dones que la pateixen fins a límits insospitats, patint en silenci i sentint una soledat brutal”. El documental –que aquest dijous, 17 d’abril, té una sessió programada als cinemes Moix Negre de Ciutadella, a les 11.30 h– presenta l’experiència de ser calba, des de les ombres fins a les llums –que arriben!–, a través de les històries de les seves protagonistes: la d’Idoia, que és calba des que té un any, però el seu entorn no ho sap; la de Júlia, a qui van fer fora de la feina el dia que es va llevar la perruca; la de Jihane, que té una doble vida; la de Montse, que en 24 dies va quedar sense cabells; la de Núria, que va viure un temps al carrer i només posseïa el mocador; i la de Clàudia, a qui, ni a ella ni als seus pares mai no els van advertir dels efectes secundaris del tractament que el metge els havia oferit.

Ser l’única calba del món

Román no ha viscut el procés de la pèrdua de cabells a les seves carns, però ha sentit de ben a prop la por, la vergonya, la soledat, la necessitat d’amagar-se i el fet de no entendre què està passant i per què el teu cos rebutja els cabells: la seva mare té alopècia, i des de sempre havia pensat que era l’única dona del món amb aquella condició. I així va ser fins que un dia, quan ja tenia 20 i pocs anys, la periodista va topar-se amb una foto a Instagram: “Eren quatre al·lotes calbes, somrients, felices. Em va impactar, i de seguida vaig tenir la necessitat de posar-m'hi en contacte, d’escoltar-les i de fer-los preguntes”. 

Quan això va passar, just havia acabat de fer el màster de Documental i Reportatge Periodístic Transmèdia de la UC3M. Va conèixer aquelles dones: eren de l’associació A Pelo, una comunitat de suport per a dones i infants sense cabells. Els seus objectius són la visibilització i normalització de l’alopècia. 

L’associació es va convertir en una peça clau del documental: elles van posar en contacte Román amb diferents dones que tenien ganes de parlar de la seva història. Les primeres aproximacions foren per telèfon: “La sensació és que jo era un espai segur per a elles perquè, encara que no sigui calba, havia viscut de prop tot el que em contaven. Vaig sentir experiències duríssimes. Hi ha dones que prefereixen perdre una mà a no tenir cabells. El dolor psicològic de ser calba et pot fer caure en una depressió profunda, en un aïllament, a viure d'amagat”. 

La història de cada dona amb alopècia és diferent, però a totes Román va trobar temes troncals que es repetien: angoixa extrema, pèrdua de la identitat, dol per la persona amb cabells que desapareix, una soledat molt bèstia i la sensació que ets l'única al món. El tabú va més enllà del fet social, i arriba fins a l’autonegació: “Moltes dones no es defineixen com a calbes perquè hi ha una resistència a deixar que això sigui així”. 

Tractaments

També hi ha una certa decepció compartida amb el tracte rebut per part dels metges, explica la directora: “Elles arriben a la consulta desesperades, amb clapes, i no et donen informació clara. Costa d'entendre què passa al teu cos i ningú t’ho acaba d’explicar. T’ofereixen tractaments amb corticoides que tenen efectes secundaris i que, al final, potser només allarguen l’agonia de veure com et cauen els cabells. Moltes haurien preferit que els oferissin atenció psicològica. Perquè l’alopècia no fa mal físicament, però pot tenir un gran impacte emocional”. 

Mujeres calvas és un viatge emocionant: va del dolor més profund fins a l’alegria; és la demostració, l’exemple, a partir de totes les protagonistes, que és possible deixar d’amagar-se i tornar a gaudir de viure. Així ho explica Román, la directora: “Durant aquestes setmanes, als col·loquis, hem descobert que aquest documental és com una caixeta d’emergència: quan alguna dona o nina hagi de viure aquest procés, el de tornar-se calba, tindrà aquesta pel·lícula per intentar trobar respostes a totes les preguntes que li passin pel cap”. 

Entre moltes altres, una de les respostes és clara: “Compartir, connectar-se, les ha salvat. Això es veu a la pel·lícula: el grup és importantíssim. Per sentir-se menys soles, per encoratjar-se a fer petites passes. Una passa pot ser explicar-ho a algú i que deixi de ser un secret; o llevar-te la perruca”, explica Román, que reviu amb emoció alguns moments que s’han viscut a les projeccions de les diferents ciutats on s’ha vist el documental, com Barcelona, Madrid i Vigo: “Venen dones d’una mateixa ciutat que no es coneixien. Em deman com pot passar això, però és clar que al sistema patriarcal no li interessa gens que les dones compartim entre nosaltres el que ens passa”. Per canviar les coses, i també les vides de la gent, de les dones, són clau els espais d’intercanvi d’experiències. 

El documental és una suma d’històries molt dures que constaten que es pot viure amb orgull i dignitat, com qualsevol altra persona, sense tenir cabells. Que és possible alliberar-se del pes de ser calba i, senzillament, ser. Mujeres calvas mostra experiències victorioses, plenes de força, que demostren que és possible sortir del dolor; sobretot amb acompanyament, compartint l’experiència, connectant amb altres dones amb aquesta condició. “Moltes dones que han vingut a les projeccions diuen que el documental és una abraçada”, apunta Román, agraïda. I coincideixen, també, a dir que és una carta d’amor a la seva mare.