Fernando García López: "Madrid va maquillar les dades de la covid com fa amb les llistes d'espera"

BarcelonaFins a la seva jubilació recent, Fernando García López ha treballat per al Centre Nacional d’Epidemiologia i ha exercit de portaveu de l’Associació Madrilenya de Salut Pública. Va participar en un dels estudis més reveladors de les conseqüències de la pandèmia a Europa, liderat per la Universitat de Southampton, i reflexiona en aquesta entrevista sobre dues realitats constatades: que a Europa i Espanya es van banalitzar els riscos de la pandèmia i que una mala gestió se salda amb una xifra de defuncions inacceptable.

¿La manca de transparència en les dades va ser el principal problema per prendre decisions?

— El sistema d'informació de la salut pública a Espanya era molt precari. La prova és que fins a finals de juliol el ministeri de Sanitat no va començar a emetre informes amb la incidència, els morts i les hospitalitzacions de totes les comunitats. Durant més de dos mesos aquesta informació no es va unificar, i sense dades no es pot operar.

¿Les competències autonòmiques en salut pública van dificultar el control?

— Aquest sistema té la seva raó de ser i el que és important és que les comunitats tinguin els recursos i la dotació necessària per assumir la seva responsabilitat. El que sí que va quedar en evidència són les diferències de gestió. L’estudi de la Universitat de Southampton comparava tres elements entre els diferents territoris: l’excés de morts en comparació als anys anteriors, la disminució de l’esperança de vida i l’augment dels anys de vida perduts. Es van comparar a totes les comunitats i es van constatar diferències abismals. Madrid va ser la que va tenir pitjors indicadors: quatre anys perduts d’esperança de vida en néixer i un excés de morts enorme.

Per què va passar això?

— El 20% de l’excés de morts que hi va haver a Espanya va ser a Madrid, seguit de les Castelles per l’enorme mobilitat entre els territoris. Però aquestes diferències no es devien a un fenomen de la naturalesa, sinó a la gestió sanitària, que a Madrid va ser pitjor. No es van adonar de la magnitud de l’epidèmia fins que ja hi havia una transmissió comunitària massiva i es va abandonar la gestió als espais amb més risc, les residències.

Les dades estatals i les autonòmiques no van coincidir gairebé mai. Catalunya notificava molt, i això impedia comparar dades.

— És que Catalunya va fer el que calia fer. El que no hi pot haver és una interferència per part de les autoritats per maquillar les dades, com va fer Madrid amb les morts de covid i com fa des de fa molt de temps amb les llistes d’espera. Per exemple, utilitzant criteris diferents dels fixats pel Consell Interterritorial de Salut. Això és inadmissible.

Sempre hi va haver discrepàncies entre l’Estat i les autonomies.

— Sí. Quan es va anunciar l’estat d’alarma, les polítiques van ser uniformes per a tothom, però aviat les raons ideològiques es van imposar. A Madrid, es van promoure mesures que reduïen el confinament o els límits del contacte social sota la bandera de la llibertat individual. Anava de bracet amb un corrent a tot Europa que negava l’existència del virus, deia que la PCR era una prova diagnòstica inadequada i qüestionava la vacuna.

Diu que Madrid va ser el territori més castigat, però es va arribar a parlar d’un “miracle madrileny”.

— Sí, hi va haver 22.000 morts en excés a Madrid i un 42% més de defuncions que les notificades. És a dir, s’explicaven les morts, però a moltes no se’ls atribuïa la covid com a causa. Jo, que seguia fidelment les dades per saber realment la magnitud dels morts, m’havia de fixar en les dades de les funeràries. Així que no hi va haver cap miracle madrileny. Aquí venien els francesos per la llibertat de prendre cervesa a les terrasses. Però que baixés en quatre anys l’esperança de vida significa que no només van morir persones grans, sinó també gent més jove.

A l’altre extrem, Catalunya va desplegar mesures impopulars, com el tancament de l’hostaleria, però en onades més avançades tampoc no va evitar unes xifres altes de morts.

— És complex analitzar si les mesures per separat funcionen. Però, si no recordo malament, es va descontrolar quan va arribar la variant delta per Nadal. Encara que hi havia la recomanació de reunir-se amb la finestra oberta o no celebrar-lo, la gent ho va continuar veient com una trobada sagrada, va abaixar la guàrdia i hi va haver pics de contagis altíssims que van causar moltes morts.

Com valoreu les mesures que es van prendre cinc anys després?

— La mesura del confinament, per la magnitud de l’epidèmia i la transmissió comunitària massiva, va ser indispensable. Una altra segona mesura que va ser molt important van ser les vacunes. I com a mesura extrasanitària, els expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTO) van reduir l’augment de la desigualtat que s’esperava inherentment a l’aturada de l’economia i que, tot i això, es va produir.

Però no estàvem preparats per gestionar la pandèmia, sinó per reaccionar-hi.

— El mateix Centre Europeu per al Control i la Prevenció de Malalties (ECDC) va minimitzar el risc del que estava passant. Crec que l’experiència de la grip A el 2009 va tenir influència, ja que els països van fer amuntegament de molts medicaments i al final va tenir un impacte baix. Els mateixos governants es van adonar que n'havien exagerat la gravetat, i això, indirectament, anys després, va crear la falsa seguretat que la covid no ens arribaria. Al gener els hospitals veien pneumònies greus, però no hi havia comunicació clínica ni tests per identificar-lo. En resum: vam tenir un excés de confiança i uns dèficits estructurals per prendre mesures per al control del virus. Només els països asiàtics, Austràlia i Nova Zelanda hi van saber respondre, i econòmicament el dany a Europa i els Estats Units va ser molt superior.

Continuem sense un pla de pandèmia espanyol ni europeu. Què creu que ho frena?

— Tampoc no el té l’Organització Mundial de la Salut (OMS), i això que fa tres anys que intenta tirar-lo endavant. Ara acabem de veure com els Estats Units l’han deixat de finançar. I hi ha molts interessos en joc. Per exemple, s’està intentant promoure que les vacunes no tinguin patents i que es puguin distribuir a tot el món, però les farmacèutiques estan fent lobi per impedir-ho.

La cara visible de l’epidemiologia a Espanya, Fernando Simón, va dir que estàvem "ben preparats" per a una nova pandèmia.

— Jo tinc els meus dubtes. El problema no és si hi haurà una nova pandèmia, sinó quan. Com a país, crec que estem més ben preparats pel que fa als sistemes d’informació i sabem que si hi torna a haver una alarma, cal prendre-se-la de debò, però pel que fa a un hipotètic estat d’alarma jurídicament continuarem sense estar preparats. L’informe Evaluacovid-19 reflecteix els punts forts i febles de la gestió, i també esmenta aspectes importants, com ara que Europa hauria de tenir una indústria per fabricar mascaretes, respiradors i medicació i no dependre de tercers.