“El viatge” de Foucault (i II)

PalmaA prop d’un estany, asseguts sota un salt d’aigua, Foucault i els seus acompanyants inicien una nova conversa. Aquesta vegada amb un to més íntim, durant la qual el filòsof diu que se sent feliç amb la vida, però no amb si mateix, perquè no se sent responsable del que li ha passat, talment va denunciar Nietzsche que li passava a l’individu en l’àmbit moral a l’hora d’heretar els valors que no havia creat. També reconeix que té un amant brasiler i que el que li agrada del Brasil és que els homes allà són accessibles, i ho són per la pobresa. No li sembla que el “viatge al·lucinogen” hagi estat perillós, per això tampoc no considera haver seguit el convit nietzscheà a viure perillosament. La seva interpretació és que el “viatge” li ha servit com a mitjà per experimentar la veritat.

En el camí de tornada, mentre baixen per unes escales de fusta, Foucault menciona els tres directors de cinema que més li agraden: Fellini, Antonioni i Polanski, i fa saber que no sent cap estima pel cinema nord-americà a causa de l’estil hollywoodià, amb l’excepció de les pel·lícules de Hitchcock. De camí, critica la fenomenologia per ser incapaç d’aprofundir en l’home empíric. També reconeix, en un plànol més humà, ser bastant asocial, la qual cosa el du a procurar evitar assistir a esdeveniments públics, com conferències, especialment si els destinataris arriben a ser un gran nombre de persones, perquè pensa que la multitud impedeix la comunicació autèntica, tot i que li sap greu que la seva negativa pugui provocar malestar. De fet, abans d’impartir una conferència o una classe “no pot ni menjar”.

Influència soviètica

Abans d’acabar la conversa té temps de lamentar la influència soviètica en l’esquerra francesa, admetre la gran influència d’aquest fet en el seu pensament, fins al punt de fer-lo possible, a més de compartir la idea que la revolució del Maig del 68 continua viva, però actuant silenciosament.

A les pàgines finals del dietari, Wade reprodueix el diàleg filosòfic de Foucault amb els seus alumnes de la Founders Room, durant el qual dona a conèixer la relació tan estreta existent entre el poder i el discurs, de manera que el poder es manifesta i transmet a través del discurs; fa referència a l’estudi històric del problema del discurs, i a la metodologia que aplica, entesa com a arqueologia de les funcions i les relacions exercides per alguns esdeveniments discursius dins d’un sistema polític determinat. També esmenta l’interès per analitzar com s’ha usat el poder per incloure les persones dins categories identitàries homogènies, com ara els homosexuals o els sense feina. Explica que el poder s’exerceix seguint el model dibuixat per Bentham en el panòptic, extrapolant la vigilància i el control de les presons a la resta d’institucions presents en la nostra societat. Aprofita una pregunta per desmarcar-se de la lògica dialèctica de Marx aplicada a la història i, per tant, del materialisme històric, i també s’allunya de la visió antropològica marxiana d’origen hegelià que situa l’essència humana en el treball. D’altra banda, reivindica la importància d’estudiar temes tradicionalment considerats marginals, com la sexualitat, la bogeria i la seva relació amb l’art, el crim i la bellesa, com també la centralitat d’aquestes temàtiques en les relacions de poder a diferents escales. Ve a dir que en cert sentit no som més que el que s’ha dit de nosaltres. I finalment, expressa el desig que els seus llibres siguin com a llibres-bomba que desapareixen en ser llegits.

De camí a l’aeroport, Wade manté una darrera conversa amb Foucault durant la qual el filòsof es declara abolicionista i partidari de despenalitzar les drogues com l’haixix, i denuncia l’absurditat que representa el fet d’empresonar joves per dur grams de marihuana al mateix temps que es promou el consum d’alcohol. Es lamenta que aquestes idees no les pot expressar a la televisió francesa, perquè el poder vigila certs discursos evitant-ne l’accés als mitjans. Tanmateix, pensa que es pot burlar la censura televisiva creant programes propis i comunicant les històries personals de les nostres vides.

Wade confirma en el seu dietari que el viatge foucaultià a la vall de la Mort va transformar el pensament de Foucault i condueix els seus escrits cap a la construcció d’una ètica i estètica de l’existència, cap a una filosofia situada més enllà de la societat disciplinària que ensenyi a viure la vida com una obra d’art. Interpreta que l’estat de consciència de Foucault alterat per la droga el du a viure una experiència d’autoconeixement, plaer intens i amistat que el situa sobre l’estudi de les pràctiques d’autotransformació personal. D’altra banda, el mateix Foucault reconeix la influència que va tenir l’experiència amb les drogues en la seva vida i obra a través de la seva correspondència. En una carta escrita el 5 d’octubre de 1975, pocs mesos després del seu viatge a Califòrnia, expressa la voluntat de reescriure el seu volum sobre la sexualitat. A una altra carta del 30 de maig de 1975 deixa entreveure que havia sospesat seriosament instal·lar-se a Califòrnia. Molts d’anys després del “viatge”, Foucault encara recorda l’episodi amb nostàlgia. Segons deixa escrit a les cartes, va ser una vetlada única, que va tenir un efecte revelador i li va deixar una gran empremta. Foucault escriu a Wade que el viatge psicodèlic l’havia fet començar de zero i canviar totalment el text del segon volum d’Història de la sexualitat. Segons el testimoni de Wade, Foucault va contactar de nou amb ell per carta, tot just quan s’estava morint, per demanar-li que li dugués LSD a París per anar-se’n d’aquest món feliç i col·locat.

L’obra intel·lectual

Més enllà del relat de Wade, és interessant reflectir l’impacte del viatge psicotròpic en l’existència i l’obra intel·lectual del filòsof. En la seva obra Vigilar i castigar (1975) descriu l’ús disciplinari de les drogues a les presons i les presenta en termes d’il·legalitat, delinqüència i criminalitat. Posteriorment, en el curs El naixement de la biopolítica (1979), interpreta les drogues des d’un punt de vista neoliberal, com a un fenomen social i econòmic sotmès a les oscil·lacions i dinàmiques del mercat i a la llei de l’oferta i la demanda. En la discussió entorn de les drogues, distingeix entre bones i males drogues, de la mateixa manera que hi ha bona i mala música, i considera que si és estúpid dir que s’està en contra de la música en general, igualment ho és oposar-se a les drogues. S’adona que les drogues són una font de plaer corporal que forma part de la cultura hedonista i descobreix que obrin el camí cap a una eròtica de la veritat i una experimentació sexual que permet adquirir nous coneixements i pràctiques transgressores que posen en qüestió la normativitat sexual i les relacions de poder. Així mateix, comprèn que la vivència amb les drogues condueix cap a l’exploració dels límits del seu cos i posa en dubte la seva pròpia autocomprensió com a subjecte, situant la recerca filosòfica en el camí de superació de la identitat normativa, a la vegada que el du també a repensar el sentit de la filosofia i a la convicció que és imprescindible pensar, i sobretot, viure. La seva recomanació final és que hem de conèixer i provar les drogues, a més de produir-ne de bones per a gaudir-ne de manera intensa i plaent.