En defensa de les memòries històriques

Un dels nostres millors escriptors, Sebastià Alzamora, no havia publicat cap obra poètica des de La netedat, amb la qual va rebre merescudament el premi de la Crítica Serra d’Or, però ens hauríem de remuntar fins a un volum fundacional com El benestar, premi Jocs Florals, per poder parlar d’un treball líric bastit a partir de versos narratològics, estratègia discursiva que el poeta torna a emprendre amb un díptic corprenedor: Sala Augusta seguit de Llengua materna. Ens trobam davant de dos excelsos poemes narratius.

Sala Augusta comença talment una pel·lícula, amb l’encesa d’un projector, i aquest gest lynchià enceta un desplegament de psicogeografies que travessen les històries que fan la història. A partir d’una sèrie de derives debordianes, de reinvenció dels espais seguint els pressupòsits ideològics de la Internacional Situacionista, visualitzam un carnaval d’horrors gens ficcionals: els estrictes i abominables records reviscuts dels desastres que varen tenir lloc en el marc de la cruenta Guerra Civil a Palma. Tal barbàrie necessitava ser recontada en aquests temps d’auges ultradretans i de retorns de feixismes sota formes democràtiques que intenten desmantellar drets i memòries. L’esperit de Sala Augusta ret homenatge a la mítica Auca de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i al sublim poema llarg Sgt. Pepper’s Wants You: Auca de Biel Mesquida, autor que, per cert, està acabant una novel·la –Carnatge Hall o Carnatge o C., ja que encara no està batejada definitivament– que lliga amb aquestes ètiques i estètiques. 

Llengua materna és, com indica un exquisit títol de doble sentit, un preciós homenatge a la mare. Es tracta d’un poema que impressiona per la sinceritat i la bellesa que desprèn i que es podria analitzar a partir de perspectives que ens ofereixen els nous terrenys d’estudi de les noves masculinitats o dels nous afectes. L’obra ofereix un ventall d’instants lluminosos, en efecte, però també un fotimer d’anècdotes curioses que capturen, amb el fellinià esperit d’Amarcord, el bastiment d’uns primers records i d’uns primordials fonaments vitencs a partir de diferents estils expressius, prosòdies diverses, ritmes de tota mena en una textualitat complexa, fèrtil, riquíssima que constata la varietat de recursos de l’escriptor. El resultat és un digníssim monument a la infantesa i a les primeres espipellades de la consciència. Al mateix temps, Alzamora recupera línies pròpies de la seva entranyable novel·la Miracle a Llucmajor.

Sospitàvem que Sebastià Alzamora viu un immillorable període creatiu, i en realitat aquesta obra mestra com és Sala Augusta seguit de Llengua materna ho confirma amb sobirania.