Carla Simón: “Volia entendre els meus pares més enllà de ser els meus pares”

Enviat especial a CanesNo deixa de ser bonic que Carla Simón (Barcelona, 1986) presenti Romería al Festival de Canes embarassada de més de vuit mesos o, com ella mateixa diu, “prenyadíssima i preparada per a tot el que hagi de passar”, perquè la pel·lícula és la carta d’amor d’una filla a uns pares que va perdre massa d’hora i dels quals no té gairebé records. La tercera pel·lícula de la directora d’Estiu 1993 i Alcarràs acompanya una adolescent catalana amb l’anhel d’estudiar cinema en el seu viatge a Galícia per conèixer la família paterna i els espais on va transcórrer la història d’amor dels seus pares. Romería, que parla en català, castellà i gallec, torna a demostrar el talent extraordinari de Simón per capturar els ritmes de la vida i el llenguatge secret de les famílies, però en la segona meitat del film també obre una porta nova en el seu cinema, una de més lliure i fantàstica que abandona el realisme estricte del seu cinema anterior.

Com va ser el procés creatiu que et condueix a voler fer Romería?

— Quan vaig acabar Estiu 1993 tenia dues idees sobre la taula, Alcarràs i Romería. En aquell moment Alcarràs semblava un repte molt difícil, perquè era una pel·lícula coral i jo no sabia com fer-la, però Romería encara ho era més. I crec que va ser un encert haver fet Alcarràs abans, perquè m’ha permès posar-me molts més reptes dels que m’hauria posat si l’haguéssim fet abans. M’ha donat l’oportunitat de volar i provar coses que en la primera i la segona pel·lícula encara no t’atreveixes a fer.

Per exemple?

— Bàsicament, es tracta de sortir de la zona de confort. Romería té una estructura nova, aquesta idea episòdica de conèixer un personatge i després l’altre, i també l’ús del diàleg, que no havia treballat tant abans. Però sobretot és aquest trencament que hi ha de la pel·lícula, que en un moment donat comenci una nova pel·lícula quan pensaves que estava a punt d’acabar. No és el naturalisme en què jo havia treballat fins ara, sinó un terreny una mica més poètic.

En aquest sentit, Romería es pot veure com una reivindicació de la capacitat d’imaginar el passat dels que ens van precedir.

— Em vaig passar la promoció d’Estiu 1993 dient que, quan no tens records d’algú no els pots generar, i un dia em vaig dir: “Un moment, però si jo em dedico al cinema, i el cinema serveix precisament per generar aquelles imatges que no existeixen, però que t’agradaria veure”. Tinc molt poc arxiu familiar, però aquesta pel·lícula m’ha donat l’oportunitat de posar imatges a la història dels meus pares i dels espais que van transitar, i això m’ha donat una mena de pau. He pogut crear una cosa sobre ells que quedarà i que els meus fills podran entendre més endavant.

Imagines el passat dels teus pares com a éssers sensuals que riuen, ballen, tenen relacions sexuals i es droguen, que és una manera poc habitual d’imaginar-se els pares d’un mateix.

— Això té a veure amb l’època, que està intrínsecament lligada a la llibertat, des de l’afició de navegar del meu pare i la connotació dels paisatges marins fins a com es relacionen els meus pares amb el seu cos i entre ells. El càsting dels actors [els debutants Llúcia Garcia i Mitch] també em donava peu a filmar-los amb aquesta falta de pudor. Però sobretot volia entendre els meus pares com a personatges més enllà de ser els meus pares.

S’acaba de projectar a Canes una pel·lícula, Alpha, de Julia Ducournau, que recupera la memòria dels anys de la sida, un tema que també és central a Romería. Per què creus que de cop hi ha aquesta necessitat de parlar-ne?

— La sida ha evolucionat molt mèdicament, però no socialment. Encara queda molta feina per fer. El seu coneixement segueix sent un tabú, fins al punt que la gent jove d’avui dia no en sap gaire, perquè se n’ha deixat de parlar. La Transició va ser un període feliç, de llibertat, però també va tenir un costat fosc amb l’heroïna. I entre el tabú de l’heroïna i el de la sida es va crear un mur de dolor en les famílies, i es va voler enterrar tot i no parlar-ne. I jo sento que se n’ha de parlar, que això també és memòria històrica. La generació dels meus pares se sorprèn quan explico obertament que els meus pares van morir de sida, però els que som orfes d’aquesta història tenim la necessitat de treure-la a la llum. I jo no he jutjat mai la història dels meus pares, sinó que tenia curiositat d’entendre-la i abraçar-la. Ara bé, sense romantitzar-la, perquè tampoc eren tot flors i violes, esclar.

La pel·lícula s’obre i es tanca amb una imatge de la protagonista filmant amb la seva càmera. La recerca de la teva identitat a través de l’absència dels pares és el que t’ha fet cineasta?

— Així és com ho sento jo, sí. I és curiós, perquè la idea que ella fos cineasta no estava en la primera versió del guió, però en el moment que va sorgir, la pel·lícula va guanyar una capa més, la d’explicar com neix el desig de fer cinema, que per a mi tenia tot el sentit. A més, sent cineasta el personatge era més actiu i més interessant. Però sí, el resultat és una pel·lícula que parla del meu amor pel cinema.

I si aquesta pel·lícula realment tanca una trilogia de pel·lícules sobre la teva família, com serà el teu cinema a partir d’ara?

— És una pregunta que em provoca una mica de vertigen, però no de por, sinó d’il·lusió per fer una cosa nova que em vindrà molt de gust. Crec que, ara mateix, tornar a fer cinema sobre la meva família no em portaria a llocs interessants. I sento que estic començant una nova era i que té sentit abraçar el que hagi de venir, encara que sigui diferent, perquè en realitat cada pel·lícula ha de ser diferent.