Josep Maria Llompart: “... Mentre em quedi un bri d'alè”

S’ha de dir, i no és cap broma, que Josep Maria Llompart és un home afortunat: en poc més de sis anys se li han dedicat dos anys commemoratius. El 2018 es va aprofitar el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort per reivindicar-ne les múltiples facetes amb un Any Llompart que va néixer des de baix i va tenir poc suport econòmic institucional. Així i tot, llibreries, delegacions de l’Obra Cultural Balear, instituts de Secundària, regidories de Cultura d’ajuntaments d’esquerres, la Fundació Mallorca Literària i el departament de Català de la UIB, entre d’altres, organitzaren sobretot a Mallorca un centenar llarg d’actes de petit format. Hi col·laboraren també la Institució de les Lletres Catalanes, l’Obra Cultural de Formentera i l’Institut Menorquí d’Estudis. I si ara, set anys més tard, ens demanam quina fou la millor iniciativa de totes, sens dubte, ho va ser la publicació de la Poesia Completa de Josep Maria Llompart, a El Gall Editor, una reedició revisada –que era molt necessària–, en un format elegant i minimalista que segurament hauria agradat al poeta i de la qual tota biblioteca pública hauria de tenir un exemplar.

Perquè Josep M. Llompart no només va ser aquell gran activista que recorden tants de mallorquins, va tenir també altres facetes. A més, va ser un home afable, amb perfil de patriarca i amb una magnífica oratòria que li donava autoritat. També va ser un incansable divulgador del patrimoni literari mallorquí, a més d’un ferm defensor dels Països Catalans –els culturals, però també els polítics– i un lluitador per la llengua pròpia –qui no en recorda el crit de “Català, català, català!” a la gran manifestació per l’Autonomia? A més, fou l’iniciador dels estudis d’història literària mallorquina i l’home que des de l’Editorial Moll assumia tots els encàrrecs possibles, molts dels quals, per amistat, gairebé sempre sense cobrar, i sense queixar-se’n.

Llompart no fou “només” tot això, Llompart fou també POETA. Un poeta d’hores perdudes quan li ho permetia la infinitud de tasques reivindicatives i divulgatives. Un poeta fagocitat per l’activista, però en definitiva un poeta del seu temps, un poeta que intentava adaptar-se als corrents i moviments literaris del moment, autor de poemes autobiogràfics realistes i, anys més tard, de poemes experimentals.

I és precisament el poeta qui és el protagonista del nou Any Llompart. No vull dir amb això que enguany se censuri la seva faceta com a activista polític i cultural, sinó que aquesta vegada s’està posant l’accent en la seva obra poètica. Això és nou i no és dolent. La gran quantitat de recitals poètics programats arreu del territori n’és una bona prova.

Ideologia i llengua familiar

En estudiar la seva biografia, el primer que ens crida l’atenció són els orígens ideològics familiars. Provenia d’una família militar i conservadora, però no tan benestant com podríem pensar. Per part del pare, Miquel Llompart, el seu padrí havia perdut la petita fortuna feta a Cuba i es va suïcidar. Per sortir de la nefasta situació econòmica en què havien quedat, Miquel es va fer militar –sense tenir-ne gaire vocació. La família de la seva mare, Dolores de la Peña, provenia de la Península, de diverses generacions de militars i era castellanoparlant. Per tant, a Josep M. Llompart els pares li parlaren sempre en castellà. Els seus germans tenien 17 i 21 anys més que ell, la qual cosa li proporcionava la sensació de ser fill únic. D’altra banda, la seva germaneta, Maria, nascuda uns anys abans que ell, havia mort a 40 dies, fet que causà la sobreprotecció i l’aviciadura al petit de la família.

Després de passar quasi cinc anys destinat a Galícia, el seu pare passà a la reserva, i la família Llompart - De la Peña tornà a Mallorca. Fins a aquell moment l’infant gairebé només havia sentit parlar castellà i gallec. A Palma, una malaltia el va obligar a mantenir-se allitat i el seu pare, per entretenir-lo, li va voler llegir les Rondaies de mossèn Alcover autotraduïdes al castellà, la llengua en què es comunicaven. Aviat Miquel Llompart s’adonà que li resultava gairebé impossible fer-ho, i va decidir continuar la lectura en català. Sembla que aquest fet va ser el primer contacte consistent de Josep Maria amb el català.

Estudià la Primària a la Puresa, i el Batxillerat, a l’Institut Balear –que esdevindria Institut Ramon Llull. El van matricular al primer curs com a alumne lliure, era el temps de la República i els seus pares tenien por que es contagiàs del virus d’unes ideologies que consideraven massa progressistes. Quan esclatà la Guerra Civil, la família evidentment es va adherir al bàndol feixista.

A l’institut va conèixer Miquel Llodrà, un alumne pollencí del seu curs que li deixà llibres en català de la seva llibreria familiar. Va ser així com començà a llegir Costa i Llobera, Joan Alcover, Joaquim Ruyra i Miquel dels Sants Oliver. Llodrà el va posar en contacte amb figures del catalanisme moderat com Francesc de B. Moll i Guillem Colom. Els dos joves assistien a les tertúlies literàries que organitzaven regularment a Can Colom persones benestants de reconeguda ideologia conservadora però fermament interessades en les lletres catalanes.

Aquells foren també els anys en què es despertaren les seves aficions. Si de petit li agradava el circ, a poc a poc s’interessà pel cinema: li encantaven actrius com Greta Garbo, Janet Gaynor i, més tard, Ginger Rogers; i també directors com Visconti, Losey i Fellini. Però la seva gran afició fou la música, especialment l’òpera. Escoltar la veu d’Enrico Caruso el va fascinar sempre, des de petit.

Quan acabà el Batxillerat es matriculà en Dret a la Universitat de Barcelona, no per convenciment propi, sinó perquè els seus pares volien un fill notari. Un nou daltabaix econòmic deixà la família una altra vegada en una situació econòmica complicada. Per aquest motiu, s’hi va haver de matricular com a alumne lliure i es desplaçava a Barcelona només per fer-hi els exàmens.

No li agradava gens la capital catalana, la trobava bruta i desagradable, i percebia la universitat com un lloc sinistre, amb professors molt deficients. Malgrat tot, ell i Llodrà aconseguiren acabar la carrera amb bones notes. Començà aleshores l’aventura de les oposicions, que cap dels dos no aprovà mai, com tampoc no ho va fer Jaume Vidal Alcover. A tots tres els interessava molt més el món de les lletres que no el de la jurisprudència.

Passaren els anys i, finalment, el 1956, i gràcies a les gestions de Miquel Forteza, entrà d’administratiu a la delegació d’Obres Públiques. Aconseguir una feina estable significava sobretot que, a la fi, després de dotze anys de festeig oficial, Josep Maria Llompart i la seva companya, Encarna Viñas, podien casar-se. La decisió fou ràpida: ell tenia trenta-un anys, i ella, trenta-set. Es casaren a la Seu en unes noces plenes de símbols literaris. Feren el viatge de noces a Eivissa i a Catalunya. S’establiren al primer pis de la casa dels pares d’Encarna, al barri de Pere Garau. Encarna fou durant tota la seva vida el gran puntal de Llompart. Va ser gràcies al seu suport i a la seva complicitat que ell va poder dedicar-se a l’activisme cultural.

El 1956 va incorporar-se a la revista Papeles de Son Armadans, dirigida des de Palma per Camilo José Cela. Aquesta feina li va permetre, no només publicar un gran nombre de ressenyes, articles literaris i traduccions poètiques, sinó sobretot entaular amistat amb molts escriptors catalans, espanyols i estrangers, tant amb autors que vivien al país com a l’exili.

El 1961 va deixar la revista de Cela i es va incorporar a l’Editorial Moll, on va quedar fins a la jubilació. Llompart va deixar una petjada profunda en aquesta editorial. Aviat es convertí en el seu director literari, cosa gràcies a la qual Francesc de B. Moll i Manuel Sanchis Guarner podien dedicar-se plenament a avançar en l’edició del macro Diccionari Català-Valencià-Balear. En poc temps, Llompart hi va augmentar considerablement el nombre de publicacions; hi va crear noves col·leccions, com ‘Balenguera’ –que es va estrenar precisament amb un aplec seu, Poemes de Mondragó; i va “descobrir” noves veus literàries, com Antònia Vicens, Gabriel Janer Manila i Pau Faner. Foren uns temps de gran activitat editorial, malgrat la censura franquista.

El 1964 va publicar La literatura moderna a les Balears, obra de referència durant molts anys, que es va reeditar el 1989 i de la qual Francesc de B. Moll deia a les seves memòries que era “el llibre de text indispensable per a tothom que vulgui conèixer l’aportació de les nostres illes a la riquesa literària dels Països Catalans”. Va publicar també centenars de treballs relacionats amb la promoció del patrimoni literari insular: articles, ressenyes, estudis, pròlegs i, fins i tot, textos circumstancials. Molts han estat agrupats i publicats en forma de reculls, però encara en queden molts de dispersos. Per això ens hem de felicitar per la propera aparició del primer volum de les Obres Completes, que s’iniciarà amb els textos d’una de les seves facetes més conegudes però menys estudiades, la d’activista.

Sembla que fou arran de la detenció policial durant el cicle de les Aules de Novel·la de 1968 que Llompart decidí dedicar-se cada vegada més a la lluita a favor de la democràcia i de la recuperació dels drets lingüístics i nacionals. Una lluita que sempre va percebre com estesa a tots els Països Catalans, per més que Antoni Serra li retreia que “a Barcelona diu una cosa, i a Palma, una altra”. En aquest sentit, és cert que Llompart va saber adaptar-se sempre al públic, als oients, als lectors; el seu objectiu era pedagògic. I ho va fer en totes les tasques que va impulsar: com a crític literari i historiador de la literatura; com a editor i mentor d’escriptors; com a professor universitari, com a poeta, com a activista a favor de la normalització lingüística –tres facetes indispensables per entendre la seva figura, i que en aquest dossier estan tractades específicament.

Fa poc, en acabar una conferència sobre Llompart a la Universitat d’Hamburg, una estudiant em va demanar quina faceta destacaria de totes les que havia exposat. Em va costar decidir-me, i li vaig respondre que tant la capacitat de fer una feina ben feta pel progrés del país com la seva generositat amb la col·lectivitat.

Crec que la importància i la influència de Llompart sobre la societat mallorquina no han estat encara suficientment valorades. Fa uns anys vaig dir en una entrevista: “Sense Llompart, Mallorca seria molt diferent”. I continuu pensant el mateix. No vull mistificar la figura, però crec que se n’hauria de reivindicar-ne la tasca, tan polifacètica a favor del progrés cultural i polític de Mallorca. Tant la seva com la de Francesc de Borja Moll, gran amic i company de projectes en temps adversos, però aquesta ja és una altra història. Per cert, l’any que ve és el centenari de Blai Bonet.