Les lesbianes més ‘cool’ del Festival de Canes

Enviat especial al Festival de CanesSegona visita consecutiva al Festival de Canes de Margaret Qualley, que un any després de deixar tothom espaterrat amb La substància torna al certamen amb la comèdia detectivesca i orgullosament queer Honey don’t, segona entrega de la trilogia de “pel·lícules lesbianes de sèrie B” dirigides per un dels germans Coen, Ethan (en solitari sense el seu germà Joel), i escrites per la seva dona, Tricia Cooke, amb qui, per cert, forma un matrimoni gens convencional: ell és heterosexual, ella lesbiana i tots dos conviuen a la mateixa casa amb altres parelles sexoafectives i els dos fills del matrimoni.

L’esperit lliure i queer de la parella ja bategava fort en la primera entrega de la trilogia, Dues noies a la fuga, una comèdia esbojarrada en clau de road movie criminal molt generosa en escenes de sexe lèsbic, també protagonitzada per Qualley com a lesbiana llenguallarga, aventurera i promiscua. A Honey don’t, en canvi, l’actriu abraça l’arquetip cool de detectiu privat en la tradició clàssica del noir, però en clau femenina i lesbiana: la Honey és una paia dura, intel·ligent, segura de si mateixa i que té respostes ràpides i iròniques per a tot. I quan els policies li tiren la canya els recorda amb un somriure compassiu que a ella li agraden les noies. Per exemple, la policia femme fatale que interpreta Aubrey Plaza, una de les actrius de comèdia més àcides i carismàtiques dels Estats Units, que a la premiere del film a Canes va rebre una ovació encara més gran que la de Qualley, i no és estrany: era la seva primera aparició pública després del suïcidi a principis d'any del seu marit, el director Jeff Baena.

Química i carisma a dojo

La suma de carisma de Qualley i Plaza i la seva química en pantalla fan de les seves escenes juntes –sobretot les de sexe– un dels grans atractius de Honey don’t. La intriga criminal de Honey don’t, en canvi, és un garbuix d’idees a mig cuinar i sense gaire coherència tonal. De vegades no n’hi ha prou amb les rialles i el sexe perquè funcioni una parella, i encara menys una pel·lícula. I no hi ajuda el personatge de Chris Evans, un predicador enredat en tràfic de drogues que sembla haver-se equivocat de pel·lícula. Ja fa sis anys que va penjar l’escut del Capità Amèrica, però l’actor no troba el seu lloc a Hollywood lluny de Marvel.

Presentada fora de competició per tancar el festival, Honey don’t és, tanmateix, una tria adequada per al tipus de sessió nocturna i gamberra en què es va projectar divendres, ben passada la mitjanit. L’ambient eufòric de la gala i la comunió entre públic i estrelles va ser total i, tot i que el film no sigui rodó, cal reconèixer l’esperit lúdic i la militància política dels seus creadors. I com va exclamar durant l’ovació de sis minuts final la guionista Tricia Cooke, veritable ànima d’aquesta trilogia lesbiana: “Volem més cinema queer!”