Paula Ribó està matant Rigoberta Bandini

BarcelonaHi ha un moment especialment simbòlic en el concert de Rigoberta Bandini. Després de mitja dotzena de cançons i abans de cantar In Spain we call it soledad, es treu la perruca. S'acaba el simulacre o el malson? Amb el Palau Sant Jordi ple d'un públic implicat en l'eufòria melodramàtica de la nit, la diva postpandèmica va començar l'actuació amb material del disc Jesucrista Superstar (2025). La posada en escena era pur teatre, que diria La Lupe, entre el plató d'un programa musical dels anys seixanta i un concurs tronat. En aquest decorat pop i decadent, semblava desubicada i a punt del col·lapse existencial. Tot plegat justejava una mica, fins i tot la qualitat del so, però l'ajudava a projectar l'angoixa i la inseguretat de C.X.T. (Club Xavalas Tristes), que va interpretar gairebé com si fos un titella. Era com Mari Trini adonant-se que no vol ser la diva que la resta vol que sigui. I aleshores apareix un personatge absurd, una mena de presentadora tòxica escapada d'una clínica de rehabilitació. "Rigoberta Martínez", "Roberta", "Renata", "Robertita"... "És cantautora", diu. Es força tant el simulacre, que resulta grotesc. "No ens facis pensar, fes-nos ballar", crida la presentadora, qui sap si representació de la Bruixa de l'Oest, de la indústria musical o de la crítica.

Aquesta mena de teatret tenia sentit quan Paula Ribó va engegar el projecte Rigoberta Bandini, perquè l'artista barcelonina no tenia prou repertori i perquè la ironia i el kitsch li permetien mantenir les distàncies amb el personatge. Però les coses han canviat. "Aquesta cançó és un conte sobre el buit existencial que a vegades em travessa", va dir cap al final del xou, quan va presentar Los milagros nunca ocurren al salir de un after. Això no ho diu Rigoberta Bandini, sinó Paula Ribó. Fa la pinta que Paula Ribó està matant Rigoberta Bandini per ser per fi una diva sense attrezzo. De fet, el concert va millorar moltíssim a partir d'In Spain we call it soledad, que va acabar amb l'esperit amb què es balla en una carrossa de la desfilada de l'Orgull LGTBIQ+.

En tot el que va passar després, Paula-Rigoberta va transmetre emocions més genuïnes com menys comèdia hi ha afegia, i quan els canvis de vestuari (mitja dotzena en una hora i quaranta minuts), els jocs escènics de les plataformes mòbils (sempre amb els quatre músics en els laterals de l'escenari) i les coreografies de les sis ballarines-coristes jugaven a favor de les cançons, com a La pulga en el sofá: foscor electrònica ballada amb l'esperit enrarit de la pel·lícula Suspiria mentre ella admetia dramàticament la impostura de voler canviar el món sense aixecar el cul del sofà. Va cantar A ver qué passa i Aprenderás i les va viure intensament. Finalment, va aconseguir connectar definitivament amb Pamela Anderson, el hit del nou disc. "Pamela Anderson som totes. Rigoberta Bandini som totes", va dir adreçant-se a un públic que buscava aire movent els vanos.

Joan Manuel Serrat i Massiel

Paula Ribó és una molt bona cantant, compromesa amb l'afinació i la dicció, i ho demostra sobretot en les versions, potser perquè se sent més alliberada. Al Palau Sant Jordi ho va fer amb Una guitarra, de Joan Manuel Serrat, i sobretot amb El amor, de Massiel, la millor i més intensa interpretació de la nit. Aquesta intensitat va contrastar amb el moment romàntic cursi, quan una parella que estava entre el públic va pujar a l'escenari i ell va demanar-li matrimoni (a la seva parella, no a Ribó), i amb els moments histriònics del teclista Esteban Navarro (la parella de Ribó), cridaner com un firaire sobreexcitat.

En el tram final d'un concert que va anar de menys a més, i davant un públic que fa temps que no memoritza cançons de La Oreja de Van Gogh, van desfilar peces com Soy mayor (que justament sembla un tema de La Oreja de Van Gogh remesclat per La Casa Azul), Perra (el gran moment disco), KAIMAN, Too many drugs i Ay mamá, després de la qual el Sant Jordi va fer una ovació impressionant que Ribó i les ballarines van agrair en silenci, a contrallum i amb el cap cot. "Sempre és molt emocionant tocar a casa", va admetre al final d'un bon espectacle (sobretot els dos terços finals) que va rematar amb l'homenatge a Franco Battiato i una conga de comiat mentre sonava Gimme Hope, Jo'anna, d'Eddy Grant.

El més revolucionari del musical Jesucrist Superstar és que no inclou la resurrecció de Jesús. Ves que Paula Ribó no acabi la gira de Jesucrista Superstar amb la mort de Rigoberta Bandini i negant-li la resurrecció.