Un poeta autèntic

El 1980, a la presentació de Mandràgola’, una de les obres més destacades de Josep Maria Llompart, l’autor va declarar que, per primera vegada, amb aquell llibre, havia decidit ser poeta, només poeta, i que tot el que havia escrit anteriorment havia estat un acte de servei al país. Ara, finalment, escrivia el que ell volia escriure, no el que les circumstàncies o els lectors esperaven que escrivís. Havia sobrepassat ja els cinquanta anys i, sens dubte, reflectia el que sentia en aquell moment, abocat a una lírica molt radical que ja no abandonaria mai, però la seva confessió, revisada ara que podem contemplar tota la seva trajectòria, només en part responia a la realitat.

La veritat és que, al marge de períodes de silenci alternats amb els de màxima presència literària i també al marge de l’adhesió a modes estètiques que mostraven o amagaven més o menys les experiències íntimes, sempre va ser, per damunt de tot, poeta, un poeta autèntic. Ho va ser des que el 1951 Manuel Sanchis Guarner va publicar quatre poemes seus a la famosa antologia Els poetes insulars de postguerra fins a l’edició pòstuma de Joc de la mort i de les estacions, aparegut el 1993, només uns mesos posterior al seu traspàs.

No va ser, però, un escriptor de paraula precipitada. Al llarg de tota la vida va crear enormes expectatives que, de vegades, tardaren a fer-se realitat, però que sempre s’acompliren. Després dels quatre poemes esmentats, fins al 1961 no va aparèixer el seu primer llibre, Poemes de Mondragó. No hi fa res si havien passat deu anys perquè durant aquella dècada havia escrit, pausadament, madurant cada vers, els reculls que formen les quatre parts d’aquella obra. El llibre va causar impacte: s’alineava amb els companys de generació, sobretot Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, que, a partir dels poetes castellans del 1927 i del mestratge d’autors com Bernat Vidal i Tomàs i Cèlia Viñas, havien trencat amb la vella estètica de l’Escola Mallorquina. En aquest context, ell exhibia una veu plena de músiques, d’imatges i de tota mena de refinaments. El llibre no es va reeditar fins al 1971, quan la col·lecció ‘Balenguera’, de l’Editorial Moll, on s’havia publicat inicialment, va recomençar la seva singladura. Durant aquell temps alguns poemes esdevingueren autèntics mites. Sobretot el que comença:

S’estimaren; saberen
la urgència del sexe, com les venes
poden en un moment omplir-se d’aigua
salobre, de sol d’estiu, de peixos saltadors.

La composició partia d’un dels poemes més coneguts de Vicente Aleixandre, ‘Se querían’, integrat dins el llibre La destrucción o el amor, del 1935. Llompart n’havia fet una reinvenció molt personal. El lema amb què l’encapçalava, Se querían, sabedlo, era la conclusió final del poema d’Aleixandre, però ell l’utilitzava per iniciar-lo i per contar-nos una història de vida plena de fina sensibilitat. D’alguna manera feia baixar el surrealisme del poeta andalús a nivell de carrer, de quotidianitat. Tot un encert. Com, en una altra mesura, també l’encertava en les altres seccions, marcades, entre altres influències, pel postsimbolisme o el neopopularisme.

Per a la generació següent, la reedició el 1971 de Poemes de Mondragó, fora de catàleg des de feia temps, va marcar una fita important. Aleshores ja havien aparegut Comèdia, de Blai Blonet (1968), i Terra negra (1970), de Jaume Vidal Alcover, i alguns joves mallorquins havien produït la primera obra adscrita als cànons del que aleshores s’anomenà el realisme històric. En el camp de la lírica d’autor mallorquí havien destacat Una bella història (1961), de Miquel Bauçà, i Tota la ira dels justos (1967), de Jaume Pomar.

Llompart ja havia fet aportacions decisives a aquest corrent literari, però llavors hi insistí i passà per un altre període d’intensa activitat lírica. En molt pocs anys publicà dos llibres que esdevingueren emblemes d’aquell moviment: La Terra d’Argensa (1972), precisament dedicat a Miquel Bauçà, i Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974), dedicat a Gabriel Janer Manila, un altre jove que aleshores començava a destacar com a novel·lista. Eren dos llibres oportuns com deia Pere Quart al pròleg de La terra d’Argensa. Li servien per bastir el cant a la pàtria, el primer, i per evocar la infantesa i la grisa educació rebuda, el segon. Ho feia en l’estil que exigia l’època, sense gaire floritures ni ornaments, amb obediència i també amb resignació, si hem de jutjar per les disculpes que en demanava directament en alguns versos. Tanmateix hi eren presents les fidelitats que sempre l’acompanyaren; per exemple, l’enyor proustià que es desplegava plenament en l’evocació de temps perduts. També la devoció per les paraules, que tractava com a companyes inseparables, sempre fidels. En qualsevol moment de la seva evolució, hi podem trobar aquestes constants i en qualsevol època produeixen alguns dels seus millors poemes. Com ara a ‘Profecia’, que té un començament que tampoc no podem evitar de reproduir:

Digues “aigua”, i que l’aigua desfermada
llisqui damunt trespols i músiques obscures.
Digues “amarga”, plora “amarga”, clama per l’aigua amarga,
i que escridassi l’amargor de l’aigua per places i bordells.

L’“amargor” d’aquesta aigua és l’amargor de tota una època i el crit reiterat que llança en els poemes n’és la denúncia, irònica i sarcàstica, però també nostàlgica i enyoradissa.

Després va seguir un altre període petit de silenci si passam per alt Urbanitat i cortesia (1979), un breu recull de poemes dispersos i homenatges. El canvi important es va produir, ja ho hem insinuat, el 1980 amb Mandràgola, sens dubte un dels cims més importants de tota la seva producció. Semblava que tornava a canviar radicalment d’estètica.

Al panorama poètic català també s’havien tornat a produir signes evidents de renovació. A Mallorca, per exemple, ja havien aparegut llibres del tot rupturistes, com Aliorna (1974) i Era plena de canoes (1977), de Josep Albertí, i Ofici de sords (1976) i Traus badats (1979), de Damià Huguet. Llompart també s’hi va apuntar i ho va fer sent més Llompart que mai, més poeta que mai. Mandràgola exemplifica a la perfecció dues coses essencials per a la seva evolució poètica. D’una banda, l’autor s’instal·la temàticament en la vellesa, el “raval de senectut”, i s’enfronta cara a cara, en moltes ocasions tràgicament, amb la mort, mentre que la infantesa es converteix en un residu simbòlic, síntesi de totes les pèrdues sofertes; un residu, tanmateix, molt important. D’altra banda, opta per l’experimentació formal extrema i sovint transgressora com a fórmula expressiva que més l’identifica. La mort, la infantesa, les investigacions personals sobre els recursos expressius o sobre el vers lliure ja eren, d’una manera o altra, en els llibres anteriors, però és ara quan esdevenen els autèntics centres d’interès dels versos.

Això té conseqüències immediates. Alguns indicis ens ajuden a demostrar-ho. Apareixen per primera vegada dos personatges que, a partir d’ara, l’acompanyaran sempre: Antònia i Agnès. Antònia “és el símbol de la infantesa total”, mentre que Agnès “ho és, si no de la mort, del no-res”, per dir-ho amb les seves paraules. I els aprofita fins a les darreres conseqüències. No els evoca com a personatges reals procedents de la seva primera edat, sinó que els utilitza com a símbols actius.

Això és el que ha canviat. Això també passa amb molts altres motius i objectes presents en la seva obra. A més, formalment també es produeix un fet de gran transcendència: opta sovint, encara que sense exclusivitat, per les proses poètiques. Aquest fet li proporciona un ampli ventall de registres, des del to narratiu fins a l’escriptura aparentment automàtica, sempre amb una càrrega simbòlica molt densa. Es pot veure, per exemple, a l’inici del retrat d’Agnès del poema ‘Madrigal per a Agnès’:

En els seus ulls les aigües de la tarda. Els freds dels peixos, els abismes
que travessen gòndoles. El cansament infinit i la plana sense un bri
d’herba. En els seus ulls les aigües de la tarda.
Als seus cabells els embats de tardor. Anells de nuviances oblidats, pols
de les golfes, escalfor de les golfes, humitat de les golfes. Cendra. Als
seus cabells els embats de tardor.

Situat en aquest camí, els llibres se succeeixen amb les petites pauses de sempre: La capella dels dolors (1981), Jerusalem (1990), Spiritual (1992). Els dos més unitaris i els més densos són Mandràgola i Jerusalem, dotats d’una arquitectura molt elaborada.

És curiós constatar que el seu darrer títol, Joc de la mort i de les estacions (1993), suposa la reescriptura de la secció ‘Joc de l’amor i de les estacions’, escrita el 1954 i inclosa a Poemes de Mondragó. Els temes de l’amor i la mort units així sintetitzen molt bé tot el recorregut poètic que ha fet al llarg de la vida.