Santa Creu com a antològic escenari

L’Església de Santa Creu es convertí en escenari operístic per a un concert solidari en benefici de l’associació ELA Balears. Una idea brillant, titulada Espiritualitat a l’òpera, que reuneix alguns dels moments que es desenvolupen dins una església o, en algun cas, d’una pietosa pregària. Són fragments prou coneguts que, d’alguna manera, esdevenen idonis per a un públic heterogeni i amb intèrprets de la terra, que feren palesa la seva vàlua.

Per una banda, els solistes: Inma Hidalgo, Cristina Van Roy, Maia Planas i Gerónimo Seib. Per l’altra, el Cor del Festival Cap Rocat, dirigit per Joan Company, qui, a més, ha estat l’encarregat de decidir quines serien les peces que vertebrarien el programa, així com de resoldre’n l’aspecte escenogràfic. Aquesta darrera qüestió resulta molt més important del que pugui semblar i, a més, va funcionar a la perfecció, utilitzant les possibilitats de l’altar de manera tan senzilla com eficaç.

Pel que fa a la part musical, amb Jesús López al piano, el cor va ser l’encarregat de donar el sus a la funció, amb l’església plena de gom a gom —no tan sols amb els seients tots ocupats, sinó amb gent dreta vora les capelles. Ho va fer amb ‘Gli arredi festivi’, de Nabucco, de Verdi, òpera que també va servir per clausurar la solidària festa musical. No cal dir que va ser amb el cor dels esclaus, amb el famós ‘Va, pensiero’, que va deixar un regust immillorable a la representació. L’opció va ser cantar-la gairebé en un pianissimo que, d’alguna manera, li donava una altra dimensió, més íntima, encisadora, i que va coronar una vetllada precisa i preciosa.

Entre els dos Nabuccos, la funció va tenir una mica de tot. Primer, Maia Planas va interpretar ‘Ah! Je voudrais prier’, per tot seguit compartir escenari amb Gerónimo Seib i el cor en el ‘Magnificat’, ambdues peces de Manon, de Jules Massenet. Inma Hidalgo va ser Leonora di Vargas, la protagonista de la verdiana La forza del destino, cantant ‘Pace, mio Dio’.

Company va optar, en el cas de Suor Angelica, de Puccini —que no hi podia faltar—, per fer-ne gairebé tot el final. Una veritable marató a càrrec de Cristina Van Roy, d’una inqüestionable tendresa. Semblava que aquest seria el moment cabdal del recital, amb alguns al·licients afegits, però Inma Hidalgo i Gerónimo Seib varen fer apujar molts enters a la funció amb ‘D’amor sull’ali rosee’, amb el cor entonant el ‘Miserere d’un alma’, de Il trovatore.

Tampoc no hi podia mancar el ‘Vissi d’arte’, la pregària de Tosca, interpretada per una Maia Planas impecable. Cristina Van Roy, com la Santuzza de Cavalleria rusticana, i el cor foren els encarregats de tancar el programa oficial. Però, clar, faltava l’oficiós: la propina, ja ressenyada. Un vespre antològic en tots els sentits.