El brasiler que va canviar Copacabana per la Barceloneta: "Amb 15 anys vaig venir a Catalunya per complir un somni"

BarcelonaLes platges de Rio de Janeiro van ser el seu pati durant la infància, la seva oficina actual té vistes al mar, el seu fill va néixer a l'Hospital del Mar de Barcelona i quan té vacances puja a un veler per relaxar-se amb la seva dona a un altre indret que tingui mar. Felipe Perrone (Rio de Janeiro, 1986) és un home de mar que un dia, amb només 15 anys, va decidir canviar l'oceà Atlàntic pel mar Mediterrani seguint les passes del seu germà Kiko per tornar a la terra de la seva àvia, Catalunya. Ell tenia un somni. "He aconseguit molt més del que esperava aquell adolescent", assegura Perrone, amb 39 anys, en una conversa amb l'ARA en una sala del Club Natació Atlètic Barceloneta (CNAB). Evidentment, té vistes al mar.

"La meva àvia ens ha donat un llegat molt fort de la cultura catalana, que la vivíem a casa. És una àvia que ha estat sempre la matriarca de la família", explica Perrone en un perfecte català. La família havia viscut a Gironella fins al 1950, quan la pobresa producte del règim franquista va portar-los a prendre la decisió de marxar al Brasil. Però mai van oblidar el seu passat. Amb poc temps de diferència, Perrone i el seu germà van tornar a Catalunya el 2001, mig segle després que els seus avantpassats haguessin fet les maletes. "Barcelona és casa meva. La cultura catalana és la que més m'agrada i m'atrauen molts aspectes d'aquest estil de vida", assegura.

El Felipe adolescent, que a Rio de Janeiro surfejava quan hi havia onades i es dedicava a la pesca submarina quan no n'hi havia, també tenia temps per veure partits de waterpolo de la selecció espanyola pel canal Teledeporte, que aleshores ja havia arribat al Brasil. Aquella selecció havia guanyat el Mundial de Fukuoka el 2001 i havia quedat quarta en els Jocs Olímpics de Sidney 2000. Era la selecció dels Jesús Rollán, Iván Pérez, Dani Ballart i companyia. "Jo volia viure allò en primera persona", recorda. Aquest era el somni.

Perrone atén l'ARA amb barnús i banyador just després d'haver acabat un entrenament matinal amb l'Atlètic Barceloneta. Els voltants de les piscines exteriors del club mariner, on el fotògraf el fa posar, estan plens d'hamaques blaves amb persones prenent el sol com si fos estiu. "El CNAB ha passat de ser un club de barri quan vaig arribar el 2005 a ser un referent internacional en el waterpolo. A més, és un club que té el mar a 10 metres [riu]. Avui he arribat i he dit «Aquesta és la meva oficina». Poder entrenar mirant el mar és molt especial". L'Atlètic Barceloneta i Perrone tenen el bitllet per disputar a Malta a partir del 30 de maig la Final Four de la Champions League, un títol que ja van aixecar plegats el 2014.

Aquest curs, precisament, Perrone ha escollit jugar només els partits de competició europea després de tornar-se a quedar sense medalla en uns Jocs Olímpics –una decepció que li va comportar "una ressaca emocional"–. "Fa sis anys que penso que és l'últim. He gaudit aquests últims sis anys com un nen", relata amb un somriure juganer. "Però aquest any té molta més pinta que serà l'últim", reconeix.

L'acte de renunciar

Què l'ha fet anar allargant la seva carrera, de moment, sis anys? "Dues coses: gaudir del procés, de cada entrenament, no només del partit, i el nivell que dono. Si ets feliç amb el nivell que estàs donant és més fàcil tot". En això l'ha ajudat la millora en la preparació esportiva. "Ara a l'esport d'alt nivell et cuides més. L'alimentació, el descans i el treball amb psicòlegs. Això m'ha donat aquest plus per poder continuar. Abans sorties d'entrenar i feies vida de persona normal. Ara ho cuides molt més tot".

El treball amb els psicòlegs, pràcticament inexistent en el món de l'esport quan Perrone va començar la seva carrera, ha estat una barana a la qual agafar-se. "El que té de diferent l'esport d'alt nivell respecte a les altres feines és que estàs totalment exposat a la gent cada cap de setmana, i quan hi ha una gran competició encara més. Això suposa una pressió que no és fàcil de gestionar", explica Perrone. "Jo tinc fills i moltes vegades el cap és aquí [assenyala la piscina]. Hi ha gent que constantment està mirant el teu rendiment, potser en el teatre passa una cosa similar. Si amb l'edat comences a caure la gent dirà «aquest ja no és el mateix, mira com ja no juga, mira com ja no pot». No és fàcil".

Perrone no només ha hagut de renunciar a viure més moments amb els seus fills. "La pressió provoca que et costi separar les coses. Ets esportista les 24 hores. Jo vaig estudiar una carrera universitària [Administració i Direcció d'Empreses], però no vaig tenir vida universitària. Feia els exàmens i ja està. I arriba l'estiu i poques vegades pots fer viatges d'oci perquè tens competicions. Hi ha coses que et perds", explica. Tampoc pot practicar jujitsu, una altra de les seves aficions, a causa de l'alt risc de lesió que té aquesta art marcial. Però no es penedeix de res, al contrari. "L'esport d'alt nivell et fa viure coses molt guapes. Hi ha poques coses a la vida que et donin aquesta intensitat", sentencia. Ja arribarà el moment per tornar a ser aquell adolescent que gaudia surfejant o es prenia la pesca submarina com una meditació.