Europa sucumbeix a Trump

Brussel·lesAutonomia i sobirania. Són dues paraules que la Unió Europea i els líders europeus repeteixen fins a buidar-les de contingut. Sobre el paper, aquests conceptes guien la majoria de les mesures presentades per la Comissió Europea d'Ursula von der Leyen i que, entre d'altres, expliquen el gran rearmament del continent. L'objectiu és deixar d'estar sotmès a socis tan poc fiables com la Rússia de Vladímir Putin –dependència energètica–, de la Xina de Xi Jinping –dependència comercial– i dels Estats Units de Donald Trump –dependència comercial i militar–. A l'hora de la veritat, però, el bloc europeu va donant cops de cec i no acaba de dirigir-se cap a la independència que anhela, sobretot respecte a la potència nord-americana.

Aquesta setmana les contradiccions i limitacions dels líders europeus s'han fet evidents. Per un costat, els aliats atlàntics d'Europa han acceptat en la cimera de l'OTAN de la Haia la imposició de Trump de gastar-se un 5% del producte interior brut (PIB) en defensa sense gairebé ni remugar. I, per l'altre costat, han acordat unes conclusions en el Consell Europeu en què es proposen incrementar les seves capacitats militars i deixar d'estar a mercè de la protecció que el Pentàgon ofereix a Europa des del final de la Segona Guerra Mundial.

Més enllà de l'increment de despesa militar, la UE s'ha deixat apartar del tauler geopolític. Els Estats Units volen forçar unes negociacions entre Moscou i Kíiv, encara que sigui en detriment dels interessos d'Ucraïna, i el bloc europeu ha quedat completament relegat a un paper secundari. És la potència que més ajuda ha subministrat a Kíiv i, tot i això, es limita a anar a remolc de Trump, que no és precisament un gran defensor de la sobirania ucraïnesa i la seguretat europea.

També ha quedat palès en les reunions de líders d'aquesta setmana a la Haia i a Brussel·les. A la cimera de l'OTAN, Zelenski va quedar arraconat i només se'l va convidar a participar en trobades informals. Fins i tot, en les conclusions consensuades pels aliats es va retirar la referència de les aprovades l'any passat al "camí irreversible d'Ucraïna cap a l'OTAN", un vocabulari que pretenia donar garanties de seguretat a Ucraïna. En canvi, van aprofitar el Consell Europeu, en el qual òbviament Trump no participa, per ratificar el seu ferm compromís amb Zelenski. De fet, el president ucraïnès va participar telemàticament de la trobada i bona part de la reunió es va centrar en com continuar sancionant el règim de Putin.

Tampoc han alçat la veu contra l'atac de Trump a l'Iran. La UE sobretot ha demanat retornar a la diplomàcia i asseure's a negociar per evitar una escalada del conflicte, però en cap cas s'ha mostrat mínimament crític amb la decisió de l'administració Trump. Més aviat el contrari. Von der Leyen, per exemple, ha remarcat sobretot que l'objectiu ha de ser que el país persa "no aconsegueixi mai la bomba atòmica" i es limita a culpar l'Iran de la inestabilitat del Pròxim Orient, tal com insisteix la Casa Blanca o el secretari general de l'OTAN, l'ex primer ministre neerlandès Mark Rutte.

Pel que fa a la guerra comercial, ja hi ha països que advoquen per acceptar un acord de manera urgent amb els Estats Units, encara no sigui el més bo per a la Unió Europea. El que més pressiona en aquest sentit és Alemanya. El canceller germànic, Friedrich Merz, va manar pressa en el Consell Europeu a la Comissió Europea i els seus homòlegs per tancar un pacte comercial com més aviat millor i "salvar les empreses" alemanyes que exporten a la potència nord-americana, especialment les automobilístiques.

Fins i tot, va insinuar que estaria disposat a firmar una entesa descompensada. És a dir, que els EUA mantinguin el 10% dels aranzels extres que ja aplica de manera temporal a la UE i que, en canvi, Brussel·les no presenti contramesures. L'únic que s'hi va oposar va ser el president francès, Emmanuel Macron, que va demanar trobar un punt de consens "equilibrat" amb la Casa Blanca.

Salvar els mobles i pilota cap endavant

La intenció, i així ho han insinuat públicament diversos líders europeus, és trampejar la situació actual com sigui i, a la vegada, preparar-se perquè en un futur Europa es torni a trobar en una posició de força en el tauler internacional. Només s'entén així l'actitud dels dirigents europeus davant de Trump: salvar l'OTAN, de la qual en depenen per defensar-se, i intentar portar Trump al seu terreny en la guerra d'Ucraïna i en els conflictes del Pròxim Orient.

De fet, la primera reacció dels dirigents europeus davant de les amenaces del líder republicà van ser bastant contundents. Von der Leyen prometia que no s'arronsaria davant la guerra comercial iniciada per Washington i els socis europeus de l'Aliança, fins i tot els més atlantistes van declarar que calia "independitzar-se" del Pentàgon.

Tanmateix, amb el temps, el magnat novaiorquès va rebaixar el to contra tot i tothom qui havia carregat anteriorment, sobretot amb Volodímir Zelenski i la Unió Europea. I, aquí, els estats membres i Brussel·les van veure-hi una escletxa d'oportunitat per salvar els mobles: van mossegar-se la llengua i van tornar als discursos més conciliadors de Trump. El preu a pagar, però, ha sigut tragar-se un gripau rere l'altre en matèria de rearmament, comerç i relacions internacionals.

La UE somia en un futur amb més autonomia i sobirania per deixar de dependre dels EUA i poder dir la seva, independentment de l'inquilí de la Casa Blanca de torn. De moment, però, els líders europeus es troben encara en una fase de discussió sobre com assolir algun dia aquest objectiu i, mentrestant, encara que sigui perquè no tenen més remei o no saben jugar millor les seves cartes, es troben sucumbint a Trump.