Justo Molinero: “Les folklòriques sí, però jo no em volia morir al davant d’un micròfon”

BarcelonaJusto Molinero (Villanueva de Córdoba, 1949) ha fet un pas al costat. És el propietari de Radio Tele Taxi, continua anant a l’emissora, gravant anuncis o veient clients, però ja no fa un programa de ràdio cada matí. El seu grup d’emissores, amb milers d’oients i anunciants fidels, ha sigut molt llaminer històricament per als polítics que han governat Catalunya i volien accedir als nous catalans arribats de tot Espanya. A Justo Molinero li han reconegut els mèrits amb la Creu de Sant Jordi, el premi Ondas o nomenant-lo Fill Adoptiu de Mataró. Als seus 75 anys, ha abaixat el to i les revolucions.

Com és que últimament ja no fas ràdio cada dia?

— Home, algun dia m’havia de tocar. Prendre la decisió no és fàcil, però encara és més difícil portar-la dia a dia.

Tens mono de micro?

— A vegades sí, molt. Han sigut 43 anys, des del 1982. Deunidó, una vida.

Últimament tens la sensació que el temps et passa més ràpid o més a poc a poc?

— Abans el temps passava més de pressa. Començava el programa al matí, no me n’adonava i ja era migdia. Però tinc una estabilitat bastant bona, una dona que estimo, ella m’estima a mi, sortim, anem aquí i allà. Bé. Vivim.

Quina és l’última definició que se t’acut per explicar qui és Justo Molinero?

— Justo Molinero és una persona que va néixer a Villanueva de Córdoba, que va venir a Barcelona fugint de la fam, que va començar a treballar de mecànic, després me’n vaig anar a fer el servei militar, allà vaig trobar un company que el seu pare tenia un taxi, em va estar explicant el que guanyava i em vaig proposar tenir jo un taxi, i així va néixer Radio Tele Taxi.

Però de taxistes n’hi ha 10.000 i de Justo Molinero n’hi ha un.

— Sí, és veritat. Recordo quan venia amb un autocar cap a Catalunya i pensava que la terra que em donés la possibilitat de desenvolupar-me com a persona seria la meva terra. I aquesta terra ha estat Catalunya i, per tant, soc un català més. Un català de Còrdova, però un català més.

Tu arribes aquí amb 17 anys. Quins últims records conserves del poble?

— Records de quan era nen i anàvem a reparar un camió que portava olives i se li havien rebentat les rodes. Jo estava a sota el camió i pel clatell em regalimava l’oli de les olives. No ho oblidaré mai. Sentir les campanes del poble, les cigonyes...

Vas arribar a Catalunya el 1967, en el que va ser la penúltima onada d’immigració. Què és el que venies a buscar aquí?

— Venia fugint de la fam. Veníem a buscar feina i a poder viure amb els meus pares. És molt dolorós per a una família que arribi la nit i no saber què donar de menjar als fills. Érem tres germans i una germana. Hi havia gent que ja treballava a Catalunya i tornava al poble amb cotxe. Jo pensava: “Allò deu ser l’hòstia”. I quan vaig a arribar a Santa Coloma de Gramenet, la primera nit, a les cinc del matí, vaig sentir molt soroll i era gent que anava a treballar a una fàbrica de teixits. Ah, això no m’ho havien explicat. No era gens fàcil, no. He tingut sort, les coses m’han anat bé i estic orgullós de ser un català més.

Tu t’has sentit mai discriminat a Catalunya per ser un català de Còrdova?

— Jo vaig pensar que havia d’aprendre a parlar el català, que si algun dia tenia fills no volia que fossin discriminats per raó de llengua. Tinc dos fills i amb els dos parlo en català.

Com el vas aprendre, el català?

— Parlant-lo. Me’n recordo que a Còrdova hi havia un valencià que es deia Bienvenido Catalán i tenia camions. Quan li passava qualsevol cosa, sempre deia: “Cagondéu”. La meva primera feina a Barcelona va ser en un taller del carrer Wellington, no sé què em va passar i vaig deixar anar: “Cagondéu”. I el senyor Domènec diu: “Mira, el Justo, fa una setmana que ha arribat i ja parla català”. Jo no sabia ni què volia dir allò.

Soc seguidor de Radio Tele Taxi i molts dels oients que truquen porten els mateixos anys a Catalunya que tu i no parlen català. Per què?

— No ho sé, potser hi ha gent que no se sent el català com seu. El català és massa educat, per dir-ho d’alguna manera. Si jo estic parlant i deixo anar una castellanada, em canvia ràpidament d’idioma. És com si el català no volgués que nosaltres entréssim en aquest espai de la seva llengua. Tu continua amb el català, perquè el català s’aprèn parlant-lo. Hi ha aquesta mania de canviar de seguida de llengua.

I als que, com tu, han arribat de fora, què els diries?

— Alguns no han tingut l’oportunitat o la possibilitat de poder estudiar català, però hi ha molta gent que el parla, el català.

L’eslògan de Radio Tele Taxi és “Lo nuestro”. El de TV3 és “La nostra”. “La nostra” i “Lo nuestro” es refereixen al mateix o són dues Catalunyes diferents?

— És el mateix. No hi ha cap mena de diferència. Hi ha molts catalans que ens escolten i segurament veuen TV3.

Com creus que està acollint Catalunya l’última onada d’immigració, la que ha arribat d’altres països?

— Ho està fent molt bé. Posant tota mena de mitjans perquè es puguin adaptar al país. També els necessitem per treballar.

Últimament et noto menys combatiu, com si les teves guerres ja les haguessis fet fa anys i ara no volguessis problemes.

— Jo soc una persona de pau i busco la pau allà on vagi.

Tu et veus tornant a viure a Villanueva de Córdoba?

— Hi vaig a passar uns dies, però anar-hi a viure, no. La meva terra és aquesta. Ho lamento molt per la gent que van venir que ja eren molt grans i aquests sí que potser van patir el desig de tornar i no poder. Els meus pares i els meus avis estan enterrats aquí, a Badalona.

Què és l’últim que li has demanat a Déu?

— Tinc una filla que és a Austràlia i l’altre dia, a l’aeroport, li vaig fer dos petons pensant que potser eren els dos últims petons que li feia. I a Déu li demano que allà on estigui, que estigui bé i que sigui feliç. Ara hi ha anat una meva neboda i m’han enviat un vídeo que eren a la platja.

O sigui que, de moment, Déu t’està fent cas.

— Sí, sí, jo em porto bé amb Déu. Ja no he tornat a cagar-m’hi més, des d’aquella vegada que t’explicava del taller mecànic.

Parlem una mica de la teva relació amb els polítics. Quina és l’última vegada que t’has vist amb el president Pujol?

— Fa temps que no l’he vist. La darrera vegada el vaig anar a veure a casa seva, i després el dia de la mort de la seva dona. No ens veiem sovint, però tenim bona relació. Jo crec que està bé. Encara que jo ja no faci ràdio cada dia, m’agradaria entrevistar-lo. Ell, a mi, em va ajudar que jo estimés la meva terra, veient el que ell sentia per Catalunya. Ell ha fet que molta gent cregués en aquest país. Ens faltaria un altre Pujol d’aquí a poc temps.

El que passa és que de Jordi Pujol hi ha la seva obra de govern, però també hi ha la confessió dels diners a Andorra.

— Això és un altre problema que jo no he viscut i no en vull saber res. Ja s’ho faran. És normal, perquè si un té durant molts anys la caixa al costat, acaba ficant-hi la mà.

Home, no tothom.

— Arriba un moment que et penses que la caixa és teva. Li pot passar a qualsevol, jo crec. A ell també li va passar, pobret.

Amb l’Oriol Junqueras vau fer un llibre junts, també teniu molta relació. Tu creus que els polítics catalanistes i independentistes t’han tractat més bé del compte per poder arribar a un sector de Catalunya al qual no tenien un accés fàcil?

— Això no ho he sentit mai. A l’Oriol l’altre dia el vaig estar saludant a la Feria d’Abril, li vaig preguntar per la dona, està bé, està feliç i me n’alegro. El vaig anar a veure a la presó. Qui havia de dir que jo aniria a veure un amic a la presó? És un amic, més que un polític. Jo he tingut molt bona relació amb tots i continuo tenint-la.

Com està anant aquesta última edició de la Feria d’Abril de Catalunya?

— Posar un preu d’entrada a la fira va ser una equivocació. Devien pensar que si hi anava un milió de persones i cadascú pagava tres euros, serien tres milions d’euros. Va ser molt mala idea. Es va eliminar i ja està, cap problema. Radio Tele Taxi som l’emissora oficial, tenim caseta i cada dia hi passen artistes.

Justo, suposo que deus haver pensat: “Què passarà amb Radio Tele Taxi el dia que jo no hi sigui?” Quina ha estat l’última vegada?

— Hi penso moltes vegades. Tinc el meu nebot, el Miquel Àngel, que és el que la porta i molt bé. Pensava que la meva filla algun dia voldria tornar a la ràdio, però no és així. El meu fill va per un altre camí. No ho sé. Tu la vols comprar? Perquè si vols, parlem-ne.

T’agradaria vendre-te-la?

— No m’ho he plantejat.

Què prefereixes: vendre’t l’emissora, cobrar uns diners i no haver-hi de pensar més o preferiries que això seguís en mans del teu nebot?

— Jo la puc vendre si la continuïtat està garantida i el meu nebot i la gent que hi ha allà continua treballant-hi. Parlem-ne, fora bo. Algú de la família o de confiança. Radio Tele Taxi és una emissora necessària a Catalunya. Me’n recordo quan Jordi Pujol deia: “Jo, quan vull que el poble s’assabenti d’alguna cosa, passo per Catalunya Ràdio i després me’n vaig a veure el Justo”.

Quin és l’últim projecte que et queda per fer?

— Jo crec que gairebé ho he fet tot. Ara són projectes més personals, amb la meva dona, que no pas professionals.

Quin és l’últim mal moment que has passat?

— Jo vaig resistint tot el que em toca, però de mals moments no n’he tingut, per sort. Et desitjo per a tu que el temps de la jubilació sigui com el meu.

Què et va fer decidir a jubilar-te del micròfon, quina va ser l’última empenta?

— Jo crec que havia de fer un pas enrere i deixar que els meus companys fessin la seva. Continuo anant a la ràdio, gravant publicitat, veient clients, però sense posar-me cada dia a davant del micròfon.

Tu que coneixes tant les folklòriques, amb aquella cosa que tenen de: “Em moriré a dalt de l’escenari”...

— Les folklòriques ho diuen, sí. Ho pensen així. Però jo no havia pensat mai morir-me a davant del micròfon. Se li ha de donar pas a altra gent. Afortunadament tinc un equip de molt bons treballadors a la ràdio, que ho fan molt bé. N’estic molt orgullós.

Les dues últimes preguntes són iguals per a tothom. Una cançó que estiguis escoltant últimament.

— D’Omar Montes, potser. I totes les cançons de Rocío Jurado han sigut molt importants per a mi.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Us desitjo a tots molta salut, gaudiu de la vida, que ens queden quatre dies. Jo soc aquí per ajudar qui sigui. Vinga, moltes felicitats.