El camp de les Corts ja és petit (1950)

Del reportatge –traducció pròpia– de Manuel del Arco (Saragossa, 1909 - Barcelona, 1971) a Destino (30-IX-1950) sobre l’inici del projecte de construir el Camp Nou del Barça en un altre solar, també a les Corts. L’objectiu de fa setanta-cinc anys era tenir un estadi capaç per a cent mil espectadors. Ara hi ha dificultats en el finançament de la renovació, segons informava Sergi Escudero en aquest diari fa deu dies.

Sense adonar-me’n he ficat el nas. Agustí Montal [president del Barça] baixa d’un cotxe acompanyat del directiu Permanyer; saluden a dos que els esperaven i n'esperen un altre. Després tots plegats van cap a la casa d’un notari. Què passa? Escales amunt ens colem i ja hi som. A veure, a oir i no callar... –Però, senyor Montal, de què es tracta? –De la firma davant notari d’una opció de venda d’un solar per construir el futur camp de futbol del Barcelona. –Ja és un fet? –Opció de venda per dos mesos; abans de transcórrer aquest termini hi haurà una assemblea general del Club per tal de decidir si es compra o no es compra. [...] –Aquests tres senyors que hi ha aquí, qui són? –Els amos del solar: Jaume Mayol i els germans Planas. –On és aquest solar? –Davant de Pedralbes, prop de la Diagonal. Límits: Cementiri, Maternitat, Travessera de les Corts i propietat Güell. –Extensió? –Dos milions cent mil pams. –Preu? –Deu milions vint-i-nou mil nou-centes quaranta-cinc pessetes. –Forma de pagament? –La part que correspon al senyor Mayol, prop de tres milions, en l’acte de la firma; i la part corresponent als germans Planas, uns dos milions quan firmin el contracte i la resta en set terminis anuals. –Tots contents? –Sí; però pel que fa al senyor Mayol, que sembla “la Parrala”, m’han sortit cabells blancs. –És que ha fet un gran negoci el Barça –intervé el senyor Permanyer–. –Bé –m’adreço al senyor Montal–, ¿i quan començaran les obres? –Es farà una memòria, i si s’aprova la idea, de seguida. –Capacitat? –Farem camp de futbol, no estadi; les possibilitats del solar són quatre vegades i mitja les Corts i es pot arribar a una cabuda de cent mil espectadors. –Què faran amb Les Corts? –Serà nostre per ara. –No el vendran? –No ho crec; perquè mal venut són quinze o vint milions i no crec pas que hi hagi qui pugui comprar-lo. –Grosso modo, quant calcula que costarà el futur camp? –Amb solar i tot arribarem als quaranta milions. –I quan creu que podrà inaugurar-se? –Si somiem una mica, pot ser que d'aquí cinc anys. / Un oficial del despatx del notari Ramon Faus llegeix els plecs davant un silenci sepulcral... Acabada la lectura, Montal i Permanyer somriuen, mentre els tres propietaris del solar arruguen l'entrecella. –No estan satisfets de la venda? –els hi pregunto–. –No sé, no sé –murmura el senyor Mayol–. –És que no li agrada el futbol?– li dic a ell. –El primer que m’ha demanat –parla el president del Barça– és una cadira a perpetuïtat. –Això és condició sine qua non –reclamen els altres propietaris–. –A firmar –ordena l’oficial de la notaria–. I amb pols serè, el senyor Montal, primer, i després la resta, estampen els seus noms en el contracte. Són tres quarts d’una, hora oficial, del dia 27 de setembre de 1950, festivitat de sant Cosme i sant Damià. De tot això en dono fe...