El primer cop

«Bastant poc, en realitat, demanen els nostres morts»

Piero Calamandrei

Amb motiu dels actes oficials del 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis, totes les cròniques d’aquest dilluns destacaven que, per primer cop, un cap d’estat del regne d’Espanya visitava finalment el camp de Mauthausen. Allà on van perir 7.000 republicans sota la infàmia perpètua del nazisme. Que el primer cop hagi estat el maig de 2025 gairebé que ho explica tot i no caldria afegir gairebé res més. I, tanmateix, el titular tampoc és exacte. L’hemeroteca no diu ben bé el mateix. Primer cop i mig, primera volta i escaig, primera vegada i una que va fer misto, si de cas. Perquè caldria afegir que el febrer del 1978, Juan Carlos I hi va anar i no hi va anar alhora. De puntetes. Durant una visita oficial a Àustria va preferir enviar una mínima delegació al camp, fora de tota agenda oficial, mentre ell visitava la potent indústria d’acereries de Linz i se n'anava a l’òpera de Viena. El ministre Marcelino Oreja també va escapolir-se de qualsevol visita. La discreta delegació menor estava integrada per dues persones, un cap de protocol i un membre de la secretaria de la Casa del Rei, que van deixar unes flors on es llegia: "El Rey de España a los españoles muertos fuera de su patria". Com no dir res –van morir fora de casa i això era tot.

El rigor històric i la memòria democràtica rebatrien aquella cinta de punta a punta. Perquè, en tot cas, haurien d’haver esclarit, com a mínim, que parlaven dels "espanyols morts fora de la seva pàtria perquè la mateixa Espanya va ordenar enviar-los allà". Es podria afegir també, sense marge d’error i amb precisió cartesiana, que van ser enviats allà, als cims dels horrors i al pou de totes les deshumanitzacions, per la mateixa dictadura que va designar rei aquell rei. Com recordava sempre la Montserrat Roig, fou el cunyadíssim Serrano Suñer qui va ordenar el tret de gràcia de la deportació republicana als camps de la mort. Quan el règim nazi li va demanar què feia amb tota aquella gent, els va respondre: "No hay españoles fuera de España". Eren "rojos apàtrides". Rotspanier en el vocabulari necròfil del Tercer Reich. Corrandes d’exili del 1962, el primer monument als republicans catalans i espanyols sempre ha estat una obra apàtrida feta per tots els pobles de la pell de brau: es va finançar per subscripció popular i es troba en un terreny cedit a la zona atorgada a l'estat francès. Al capdavall, que en la visita reial d’aquest diumenge s’escolés –inevitablement i des del fons del túnel de la memòria– un educat "Visca la República" ha acabat per omplir el buit i relligar-ho tot. I això que crec que és el primer cop en què hi ha una comitiva curulla de banderes republicanes envoltant un rei i sense cap rastre de cap presència policial. Mauthausen també deu ser això. Mortuorum sorte siscant viventes.

Balada trista de sumes i restes, també resta, esclar, que entre 1978 i 2025 ja han passat 47 anys, en què la Casa del Rei no ha estudiat mai acudir a cap commemoració oficial a Mauthausen. Abans no havien pogut –problemes d’agenda durant cinc dècades, ja ho veuen–. No sé si hi ha algun lloc del món que acumuli 7.000 conciutadans assassinats per motius polítics i concentri tant de dolor i horror sorgits de la mateixa Europa. Però el cert és que el fet amnèsic –pel cap baix, desídia; filant prim, oblit més que planificat– no afecta només la reialesa borbònica. El suspens en memòria democràtica ve de lluny. El primer cap de govern que hi va anar va ser José Luis Rodríguez Zapatero, el 2005. Pedro Sánchez no hi ha anat encara. I no va ser fins al 2019 –40 anys després de l’arribada de la pretesa democràcia– que es va designar el 5 de maig com a diada oficial de la deportació. De fet, fins aleshores, els morts republicans de Mauthausen –4.427– ni tan sols constaven al registre civil com a difunts. Van ser enlloc durant 74 anys –durant 3.858 setmanes, durant 27.000 nits–. Ara, a correcuita i rere dècades de lentitud, tot són presses i ens demanem urgentment per tants perquès de com és possible que l’extrema dreta campi com campa, que una part dels joves subestimin viure sota dictadura i que l’odi inundi les xarxes. Cinquanta anys d’oblit i amnèsia, de silenci i lenitat, d’impunitat i mordassa, em semblen una de les raons més sòlides.

A aquestes altures del desgavell global, suposo que cada gest compta –però comptaria més si no semblés un gest buit o si no sabéssim que l’agenda de la reialesa també depèn del govern de torn–. Sia el que sigui, que no ho sé, Felip VI va escriure diumenge al llibre de visites: "[...] de un modo especial, recordamos a los miles de españoles republicanos que lucharon contra el nazismo y por la libertad". Contradit del tot, el tema és tan neuràlgic que més enllà de maldar pel llarg silenci o burxar en cada contradicció, seria capaç de dir que mai no és tard si la causa és tan digna –la més digna que conec–. O, ves a saber si, a l'inrevés, resulta que el problema és que ja fa molt que és massa tard, que estem fent marrada altre cop i que tots sabem que allò fet –és a dir, allò mai fet– sempre passa factura. El president de l’Amical de Mauthausen, el bo d’en Juan Calvo, ho ha explicat molt millor: "Venir aquí és un reconeixement que aquí van estar les víctimes de la deportació, però el que manca és una declaració institucional per part de l’Estat –no sé si correspon a la Casa del Rei o al govern– de la responsabilitat de l’estat espanyol, que té continuïtat, en definitiva, amb l’estat franquista, perquè els estats no desapareixen. L’Estat ha de demanar disculpes i assumir la responsabilitat per la complicitat que hi hagué entre el govern franquista, el govern de Pétain i el règim nazi".

Mentre això no passa, dissabte passat tres santapauencs i sis olotins tornaven a tornar a casa. Aquest cop a través de les Stolpersteine, les pedres que recorden els llocs on nasqueren i visqueren les víctimes del nazisme. Tot just fa una setmana s’ha estrenat al 3Cat el documental, nascut a iniciativa social, Des del silenci: els garrotxins als camps nazis. A Santa Pau, l’alcaldessa va demanar-se per què un pagès de Santa Pau va acabar a Mauthausen –és a dir, va fer-se totes les preguntes per poder tornar a començar–. A Olot, l’alcalde va recórrer a una dràstica estadística: si des del maig del 1945 haguéssim arrencat un minut de silenci per cada víctima de la Segona Guerra Mundial encara avui hauríem d’estar callats 30 anys més. Amb el silenci del respecte, no pas de l’oblit. Per això el que és important no és que la monarquia obri boca pels deportats per primer cop l’any 25 del segle XXI, sinó el llegat i la llavor dels que hi van deixar la pell per nosaltres, i la tasca infatigable de les entitats de memòria que mai han defallit per rescabalar aquells qui, durant dècades, van tenir per tota resposta oficial el silenci, l’oblit i el menyspreu. Alguns han arribat 50 anys després. Per al sotasignant, aquesta és la notícia. De la mateixa manera que el Dia d’Europa que commemoro, el de l’altra Europa, també és per a mi el 9 de maig. Però no pas per la Declaració Schumann del 1950, sinó perquè és la data real de la capitulació del nazisme enmig d’unes cendres que sempre fumejaran, des d’on vàrem poder renàixer i des d’on milers de persones han anat construint, com reclamava el supervivent Joaquim Amat-Piniella, la Internacional del Dolor. És a dir, de l’esperança infinita del Mai Més.