La cúpula judicial espanyola (i l'esquerra)
Des del segle XIX fins a l’actualitat es constata una greu manca de cultura política genuïnament “liberal” a l’estat espanyol. Especialment a les institucions de la cúpula judicial. El periple s’inicia amb la Constitució de Cadis de 1812, en la qual ni tan sols es parla de poder judicial, concebut com una instància subsidiària del poder executiu. En el franquisme els tribunals constitueixen el braç legal de la dictadura. De fet, els jutges de les més altes institucions han estat més lleials als objectius de permanència de l’Estat (unitat i monarquia) que als objectius del liberalisme polític i de l’estat de dret (drets i llibertats individuals i col·lectives, imparcialitat judicial, separació de poders).
La Transició dels anys setanta no va suposar una ruptura, sinó que es continués amb la composició del poder judicial del franquisme. La democràcia espanyola va néixer molt coixa. I la situació no ha variat gaire. Aquest dèficit estructural fa que l’estat espanyol no pugui considerar-se una democràcia liberal plena.
Tots els estats són nacionalistes. Però hi ha maneres i maneres de ser-ho. En decisions judicials dels darrers anys s’infereixen conceptes que recorden la contraposició schmittiana amic/enemic, la sobirania i l’estat d’excepció, el dret penal de l’enemic o el fet d’entendre la “defensa de la Constitució” com la mera defensa de l’estat i del seu nacionalisme inherent. La Constitució i la legalitat actual constitueixen un greu problema estructural quan al final són interpretades per tribunals amb escassa cultura liberal i un tarannà nacionalista autoritari. I estem parlant d’Espanya, un dels estats amb més intensos components de pluralisme nacional (majories i minories nacionals) de les democràcies.
Per viure en una democràcia plena, no hipotecada per un passat que fomenta comportaments il·liberals (valors, pràctiques), caldria reformar en profunditat l’entramat de les cinc institucions jurisdiccionals més rellevants de l’Estat: Tribunal Suprem, Consell General del Poder Judicial, Audiència Nacional (un tribunal en continuïtat amb el Tribunal d’Ordre Públic de la dictadura), Fiscalia i Tribunal de Comptes. A aquestes cinc institucions cal afegir-hi la regulació d’un Tribunal Constitucional tenyit dels colors partidistes canviants entre els dos principals partits nacionalistes espanyols i que sovint actua com una tercera cambra parlamentària.
A la pràctica, part de la cúpula judicial actua en connivència amb l’estat profund (deep state), juntament amb actuacions de polítics, alts funcionaris ministerials i alts càrrecs de la policia i de la Guàrdia Civil. Un deep state que compta amb la complicitat de bona part dels mitjans de comunicació de la capital de l’Estat.
La llista d’actuacions il·liberals no és curta. En aquest segle destaquen els nombrosos casos d’espionatge a polítics i ciutadans (Pegasus), l’operació Catalunya de caràcter polític i policial, els informes inventats contra polítics catalans (Mas, Trias, etc.), les filtracions interessades en judicis, la manca d’interès a aclarir la participació del CNI (serveis secrets) en els atemptats de les Rambles i Cambrils de 2017, l’incompliment de la llei d’amnistia, etc. El nacionalisme il·liberal d’estat pot resseguir-se també en els ridículs conceptes, torturades argumentacions i arbitrarietat de les penes imposades als dirigents catalans del Procés.
Després mai passa res. La impunitat d’aquests comportaments és total. A Espanya, la prevaricació sembla que ha esdevingut un esport jurídic. Es tracta d’un delicte d’efectivitat nul·la. La fórmula d’aquest “mal comú”: decisions polítiques i jurídiques il·liberals més impunitat pràctica. Un fet que es torna a constatar quan al Congrés els polítics responsables de delictes poden rifar-se amb sorna els comentaris i les preguntes d’una oposició impotent.
En termes de partits polítics, la dreta espanyola (PP, Vox) avala aquests comportaments autoritaris. I l’esquerra (PSOE, Sumar, Podem) no s’atreveix a enfrontar-s’hi, ni tan sols quan també se'n veu afectada. És una esquerra que a la pràctica segueix submisa al deep state, tot i ser-ne a vegades una víctima superficial. En relació amb Catalunya i el pluralisme nacional de l’Estat, s’evapora el seu pretès caràcter emancipador. En la qüestió nacional, és a dir, en les qüestions nacionals espanyoles, l’esquerra no combat la degradació de l’estat de dret. L’expressió “esquerra espanyola” resulta sovint un oxímoron.
La política comparada de les democràcies ofereix solucions per al reconeixement del pluralisme nacional i l’acomodació política de les minories: per a la regulació dels diversos símbols nacionals, els drets col·lectius i els marcs institucionals, les competències d’autogovern –inclosos els àmbits europeu i internacional–, el finançament i les infraestructures, etc. No cal inventar gaire. Tampoc en relació amb un sistema judicial liberal democràtic. L’esquerra espanyola està mentalment molt endarrerida. Li cal una posada al dia radical en termes emancipadors del que significa actuar en un estat de dret d’una democràcia plurinacional.
Un vaticini fàcil: l’independentisme tornarà. Amb aquesta Espanya política resulta inevitable.
