Diàleg amb el mar a Port de la Selva (1932)

De Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (8-IX-1932). Des d’inicis dels anys 1920 Port de la Selva era punt de trobada d’una colla de joves periodistes inquiets que Josep Maria de Sagarra, el més veterà, agombolava. La guerra va malmetre amb la mort o l’exili les carreres de professionals renovadors i entusiastes com Josep Maria Planes, Carles Sentís, Joaquim Ventalló, Ernest Guasp, Josep Manyé (el 'Jorge Marin’ de la BBC) i altres que apareixen amb l’actriu Emma Alonso i l’escriptora Mercè Devesa, parella de Sagarra, en una jovial foto històrica. 

[...] Port de la Selva, com totes les coses del nostre país, ha prosperat molt. Avui en dia es passen uns estius intensos de turisme. Quan uns amics meus i jo vàrem descobrir fa deu o onze anys Port de la Selva, aquest lloc era una meravella inexplorada; només el pintor Padilla sabia el secret del color d’aquestes aigües i d’aquesta pedra, només algun poeta i algun apotecari de Figueres portaven les criatures a Port de la Selva, i les mullaven en una platja deserta que desconeixia l'existència de les casetes de bany. En la fonda de Port de la Selva aleshores es menjaven els llobarros més essencials del món, però en aquella fonda només hi havia quatre habitacions primàries ocupades per viatjants de comerç o per socialistes de l'Empordà amb unes barbes plenes de microbis humanitaris. Ara per l'Hotel de Port de la Selva ha passat la mitja Escandinàvia i la mitja Turíngia que es passeja pel Mediterrani untant-se la pell amb oli de foca, pintant aquarel·les i utilitzant pijames de color de rave cru. Moltes persones sensibles i de bon gust que hi ha a Barcelona saben perfectament el que és Port de la Selva. Això, naturalment, ha estat una sort pel país, però per altra banda ha posat un feix de gramoles, de bidets i de civilització sobre l'espinada una mica homèrica de la vida dels pescadors. Al fort de l’estiu, aquest lloc, com tots els llocs de Catalunya, és excel·lent per als qui cerquen l’intercanvi de braços, de conversa i de novel·les blanques i de passada es volen fer passar el gust de posar-se una brusa de mariner i de teoritzar sobre el peix. Jo confesso que ja soc vell per a aquestes coses, i és per això que trio el mes de setembre per a tenir el meu diàleg amb el mar, perquè al mes de setembre les platges de l’Empordà es desinflen i no esperen la Mare de Déu de la Mercè per a pintar-se les galtes de transparència i de temporal. Ara el paisatge comença a respirar; es dibuixen les muntanyes sobre un cel de laca, cremat pel vent. [...] Aquest sensualisme trist i una mica literari del mar ara es comença a sentir a Port de la Selva entre sis i set de la tarda —l'hora crítica de les persones de molt compromís—, amb la tramuntana, que es cansa de bufar i omple la badia d'una gran llàgrima oliosa, immòbil, que us arriba als ossos. Algun amic meu que he trobat aquí m'ha reptat pel meu vici d'anar a fora d'hora, i m'ha dit que si hagués vingut més aviat hauria fruit tant i tant. Jo he abaixat tímidament els ulls, però ja sé el que em faig. Ara el Port de la Selva és per a mi aquell indret que vaig descobrir fa deu o onze anys. Ara torna a ésser de mica en mica el meu Port de la Selva.