La guerra dels mons

Una nit d’octubre de 1938, quan Orson Welles tenia 23 anys i dirigia un programa de ràdio a la CBS, va adaptar la novel·la de H.G. Wells La guerra dels mons (1898). La falsa retransmissió en directe simulant que els marcians estaven envaint Nova Jersey va marcar època. La narració, que començava amb la interrupció d’un programa musical per uns suposats butlletins d’última hora, seguia un científic anònim que intentava sobreviure i comprendre l’abast de la catàstrofe fins a la mort dels marcians a causa d’uns microbis terrestres. L’argument de ciència-ficció era tan poc sofisticat que els marcians arribaven a la terra en grans cilindres metàl·lics i utilitzaven armament com ara rajos de calor i gas negre per destruir ciutats i exèrcits. Però l’alarma va ser creïble i durant unes hores la retransmissió va causar incertesa i pànic.

Després de l’experiment comunicatiu va venir la Segona Guerra Mundial, l’arma atòmica i tantes altres salvatjades del segle XX en què la ràdio i els mitjans de comunicació –la televisió es va popularitzar el 1939– van jugar un paper clau en la interpretació del poder, la guerra, la supervivència i la manipulació de les masses. 

El món avui és un altre, molt més complex, molt més connectat en les comunicacions i en l’economia, extraordinàriament accelerat, i els ciutadans estan massivament impactats per la informació i també per la propaganda i l’espectacle. Sotmesos als impactes permanents per captar la seva atenció, els missatges han de ser cada cop d’un calibre superior, com si fóssim drogoaddictes. Dosis cada cop més altes per merèixer la nostra atenció.

En aquest panorama, Donald Trump exerceix la presidència de la mateixa manera que feia televisió porqueria. Les trobades diplomàtiques al Despatx Oval es converteixen en un aquelarre de manipulació televisada, en un espectacle que acaba amb les arts de les relacions diplomàtiques. ¿O es pensa que els líders dels països seriosos s’exposaran a l’escarni i la provocació pública en trampes parades pels seus palmers?

Trump ha convertit el seu segon mandat en un negoci desvergonyit en el qual es privilegien les relacions comercials de la seva família amb les dictadures del Golf Pèrsic i s’executa una política econòmica i comercial que posa en risc el dòlar, la inflació i els serveis públics alhora que afavoreix baixades d’impostos als més rics i dona oxigen al mercat de les criptomonedes.

Trump ha declarat també una guerra cultural contra un món que, en el seu imaginari, representa tant la cultura nord-americana liberal com Europa. 

Enmig d’aquest soroll continu que acompanya l’administració nord-americana, la gran amenaça és l’evasió i la indiferència de molts i aquells que per covardia o seguidisme fan d’altaveus d’una extrema dreta ressentida que utilitza el poder per enriquir-se mentre figura que parla als treballadors dels privilegis dels intel·lectuals. Uns polítics que parlen de valors familiars mentre paguen el silenci de prostitutes, parlen d’indústria mentre s’enriqueixen amb l’especulació i diuen que representen la voluntat popular mentre animen l’assalt del Capitoli i es neguen a reconèixer els resultats electorals. Un polític d’origen estranger que vol tancar fronteres.

Trump ha declarat una guerra cultural disparant contra la ciència i els intel·lectuals, i centrant-se en una de les millors i més prestigioses universitats del món, que no s’ha plegat a les seves condicions. Avui la invasió no és de marcians, però sí que és una guerra entre dos mons: John Harvard vs. Donald Trump. Un món on el coneixement i el progrés i el mètode científics són centrals i un altre on ho són els diners, uns Estats Units oberts al talent internacional o uns Estats Units replegats sobre ells mateixos. 

Enmig d’aquest panorama està més a prova que mai la fortalesa de les institucions nord-americanes i, de moment, és la justícia qui està aturant alguns dels excessos d’una administració desbocada. 

En la guerra de Trump, Europa no podrà evitar el xoc. El Vell Continent representa tot allò que Trump menysprea, i intentarà desestabilitzar-lo amb els seus aliats interns. Europa és cooperació entre països, institucions basades en la diplomàcia i el pacte, una història i una cultura ancestrals, també impostos alts i un estat del benestar que intenta protegir els més desfavorits sense culpabilitzar-los de la seva pobresa. Trump ha demostrat que negocia amenaçant com un mafiós de casino de Las Vegas. Veurem si Europa és capaç de negociar unida i fer front a l’impacte de la guerra provocada als mercats per les marcianades de Trump.