La inestabilitat

És curiós que, tal com està el món, es parli especialment d’inestabilitat per referir-se al temps meteorològic, com si el més canviant fossin les anades i vingudes dels núvols o les temperatures. Encara que si hi penses bé és possible que sigui així, perquè la violència es manté estable, el cinisme també i la nostra perplexitat roman en un anticicló perpetu tot i que els experts de torn mirin d’explicar-nos el perquè de la situació geopolítica o el futur de la IA. Que les coses s’expliquin no vol dir ni que s’entenguin ni que siguin comprensibles. Per això, en realitat i com a bons catalans, és molt millor dedicar bona part del nostre interès informatiu al temps i desitjar que el Meteocat no ens abandoni mai. Que peti tot menys la Xarxa de Radars Meteorològics de Catalunya, feu el favor. Que és el més semblant que tenim a una estructura d’estat. 

En realitat, però, el que és inestable és la vida. I no és que ara em vulgui dedicar a les tasses, tot i que la frase és digna d’una d’aquestes estampacions terribles. La inestabilitat vital ens costa una mica d’assumir-la i per ajudar-nos es van inventar les asseguradores, que ens recorden que els accidents passen i que no en vulguis tenir cap i haver de reclamar l’assegurança, si és que tota desgràcia té un preu. Qui també ens ho recorda és l’edat, quan sentim dir (i a vegades ens sentim dir-ho a nosaltres mateixes) que abans tot era més fàcil (no dic millor, que això és patrimoni dels extremadament nostàlgics) o quan s’ha viscut prou per saber relativitzar la derrota d’un partit de futbol o no embogir amb una victòria (aquí encara molts tenen feina). Abans els fills donaven tranquil·litat als pares quan tenien parella estable, feina estable, idees estables. Amb tant estable et feia la sensació que havies de viure en un pessebre. Qui sortia d’aquesta planificació familiar era aquella ovella negra que s’havia escapat dels marges de la molsa i es perdia en una inestabilitat visible. Com un núvol a punt de descarregar. La inestabilitat dels altres, els que es mantenien formals al pessebre, s’amagava en una construcció social a la qual encara aspira a arribar bona part de la població. Però ni abans ni ara hi havia més estabilitat. Hi havia menys llibertat, que sembla que és on vol tornar el món per recuperar uns valors basats a castigar la dissidència per mantenir l’ordre. I qui diu la dissidència diu la pobresa o l’empatia. Encara que aquesta idea també es pot rebatre, perquè segons per a qui, on i com, abans hi havia més llibertat per fer i dir segons què. Potser també caldria aclarir l’abans, però per a això es necessiten molts articles. Un serial, que en deien. Abans. 

El món fa por perquè comença a establir-se en massa llocs el pensament retrògrad i autoritari que va des de proposar que les dones tornin a tenir fills i es quedin a casa fins a defensar l’assassinat en massa d’infants per fer realitat la fantasia macabra del genocidi. El món fa por perquè no sabem, i tampoc no ho sabíem abans, com aturar el desastre abans que caigui sobre milers i milions de persones. Veiem l’ombra estenent-se, però encara tenim moltes estones de sol. Som culpables i som innocents. Som en una terra plena d’esvorancs en la qual els danys col·laterals es mantenen estables. La recerca científica avança perquè visquem més anys i millor, però encara no ha trobat l’antídot contra la violència i la solució per mantenir la pau és ampliar la despesa mundial en armament. Ens hem acostumat a viure en un oxímoron. Agafeu el paraigua, que mai se sap.