Els joves són el problema... i també l’única solució
S’ha mort Pepe Mujica. Polític, filòsof, florista ocasional, exguerriller i president de l’Uruguai entre 2010 i 2015. Va donar veu als ningú, amb un discurs directe, sincer i lluny del típic polític de corbata i copeta a la zona VIP. Va guanyar-se l’admiració global per dir les coses pel nom i per viure com pensava. Un referent incòmode per a tots aquells que fan política per escalfar cadira.
I ara què, em deman? Idò em queda un regust agredolç. Potser perquè començ a tenir canes i a dir “en els meus temps...”. Ens queden les seves paraules, el seu amor a la vida i aquell optimisme tossut que feia pensar que potser encara hi havia esperança. Però també queda la sensació que un món s’acaba. El món on vaig créixer, on Mujica era una llum al final del túnel. Un món sense influencers ni Instagram, que avui sona estrany, llunyà i fins i tot ridícul a molts, especialment als joves.
I aquí deixeu-me fer un apunt. A vegades, no puc evitar pensar que a molts d’ells –dels joves– ja no els interessa això de les revolucions ni la justícia social. Ara bé, no som gens original. Queixar-se de la joventut és un clàssic mil·lenari, generació rere generació. Us en poso uns exemples:
Al segle VIII aC, Homer deixava anar que “la joventut té el geni viu i el judici dèbil”.
Hipòcrates es lamentava que “els joves d’avui no respecten el passat ni tenen cap esperança pel futur”.
Sòcrates, al segle V aC, es desesperava amb la nova fornada: “Els joves són uns tirans. Contradiuen els seus pares, devoren el menjar i falten al respecte als mestres”. Un clàssic.
I Plató, com a bon deixeble, seguia la línia: “Què passa amb els nostres joves? No respecten ningú, es rebel·len i tenen idees forassenyades”.
Conclusió? Queixar-se dels joves és més vell que Matusalem i més repetit que la nadala Mi burrito sabanero. Cap d’aquests filòsofs tenia TikTok ni va veure una gala d’Eurovisió, però tots pensaven que la joventut portava el món al desastre. (Per cert, les cites les he tret d’internet, com fan els joves... però fem veure que les sabia de memòria, d’acord?).
I mentre alguns adults repetim que “no hi ha futur”, resulta que sí que n’hi ha. Grups com Joves de Mallorca per la Llengua, el Moviment Escolta i Joventut pel Clima, entre d’altres, ens recorden cada dia que el jovent no pensa quedar-se de braços plegats. Però molts continuem pensant que tot anirà malament. I així ens va, als adults. Assumir el pessimisme com a estil de vida només ens fa més cecs i més fàcils de controlar, perquè ens fa buscar solucions individuals a problemes que només es poden resoldre col·lectivament. Bravo, nosaltres.
Amb aquest panorama, on pintam els joves com la pesta, ningú vol treballar amb ells. Qui vol ser docent així? Falta professorat, i no és cap misteri. L’informe Effective Teacher Policies: Insights from PISA (2022) ja ho diu: pocs estudiants volen ser mestres, i els que volen, no són precisament els més brillants. Fantàstic.
Però vaja, qui voldria fer classe a una colla de joves que imaginem enganxats al mòbil, fumant porros i escoltant la Pombo o l’Alvise? El problema no és només la vocació. Hi ha interinitats eternes, sous baixos, poca formació pedagògica i una professió que ha anat perdent prestigi. Ja no basta saber-se el temari: cal saber sobreviure en aules cada cop més complexes. Mentrestant, els docents grans es jubilen i ningú els substitueix. I això que, suposadament, eduquem el futur del país. Però clar, com que aquest futur no promet gaire, qui vol posar-s’hi? Ni els joves.
Però deixau-me dir-vos una cosa, jo som docent, i tinc un bri d’esperança. I us en posaré un exemple. Cada juny, arriba la Selectivitat, i veig la mateixa pel·lícula: alumnes amb cara de no haver dormit en una setmana, aules plenes de nervis i promeses absurdes de “mai més procrastinaré”. Amb carpetes plenes de pòstits i cafès que fan olor de desesperació, s’enfronten a l’examen com si s’hi juguessin la vida. Pobrets, no veuen que ara comencen a volar. Però sobretot veig energia, il·lusió i ganes de menjar-se el món. I sí, alguns d’ells, llegeixen els diaris, tenen opinió pròpia i són inconformistes.
Així que benvolguts joves, quan us asseieu davant aquell paper, recordeu que hi ha un futur en blanc. Encara el podeu escriure. Perquè el món que ve és vostre. I està bastant fotut, no ens enganyem. Però encara hi ha marge per canviar-lo si voleu. Imagineu un demà on no hereteu la precarietat dels vostres pares. On les cases siguin per viure-hi, no per fer-ne Airbnb. On cobrar 1.500 euros no sigui vist com un luxe, sinó com el que és: una indecència. Un futur on la llibertat no sigui triar entre McDonald's i Burger King, sinó poder decidir de debò com voleu viure.
Vosaltres encara teniu marge. Podeu triar: quedar-vos quiets o somiar i fotre-li mà a un món que pot ser millor. Com deia Quino, el pare de la Mafalda: “Tal vez algún día dejen a los jóvenes inventar su propia juventud". Doncs mira, ja va sent-ne hora.
Endavant, valents.
I si res canvia... que no sigui per no haver-ho intentat.
