La millor manera de gastar en defensa
El secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, ha demanat que els estats membres de l’aliança gastin el 5% anual del seu PIB en defensa a partir del 2035: un 3,5% en inversió militar i un 1,5% en infraestructures de tota mena a les quals es pugui donar un ús de defensa. La idea és del president Trump, que vol reduir la contribució dels EUA al pressupost atlàntic, que ara suporten en prop d'un 58%. Trump ve a dir que si els europeus es volen defensar, que s’ho paguin ells. I que Espanya hi contribueix poc i hi ha de contribuir més.
El pressupost espanyol de defensa està al voltant dels 20.000 milions d'euros, l’1,3% del PIB. Si es passa al 5%, seria gastar uns 75.000 milions el 2035. Des de qualsevol punt de vista, és impossible i innecessari. Per situar-nos, i fent servir dades de la mateixa OTAN –en euros, i que arrodoneixo lleugerament–, els EUA gasten anualment uns 800.000 milions, menys del 4% del PIB; la Xina, uns 290.000 milions, a prop del 2% del PIB; Rússia, més de 100.000 milions, vora el 7% del PIB; la UE, cap als 300.000 milions, al voltant del 2% del PIB. Si anéssim al 5% del PIB, la UE superaria els 650.000 milions. L’ajuda de la UE a Ucraïna ha estat de 35.000 milions el 2024. Però, per què hauria de servir gastar en armament i en exèrcits aquesta enorme quantitat de recursos?
La UE gasta de manera inadequada en defensa. Els programes són estatals, i els europeus no arriben al 18%. Es dupliquen esforços en desenvolupament i es fabrica en sèries curtes. En pateixen la interoperabilitat i el cost d’adquisició. La UE té massa models de tancs i d’avions de combat, cosa que no els passa els EUA amb un pressupost gairebé tres vegades més gran.
La petició del president Trump és basta i interessada. Ens diu: “Gasteu més i, com que no tindreu on comprar, compreu als EUA”. Aquesta declaració, sense una petició simultània de reorganitzar la indústria de defensa europea per compartir estàndards i sistemes, és com demanar que es tiri més aigua en un recipient que té una fuita. Es poden complir els compromisos amb l'OTAN sense necessàriament obligar-se a una xifra de despesa. Sorprèn que un polític com el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, no expliqui que l’increment de la despesa ha d'anar acompanyada d’una reestructuració industrial i administrativa de la defensa a la UE. ¿Fa por el president Trump? Quan diu un disbarat, ningú s’atreveix a respondre-li?
En el debat sobre l'increment del pressupost, la posició del president Sánchez és intel·ligent. La petició que ha fet Espanya s'ha trobat una oposició que ha donat lloc a una discussió sensata en el si de l’Aliança i de la UE. Un cop passi la confrontació inicial amb el president Trump, més estats membres s'hi apuntaran.
Quant a l’import, ha de ser progressiu per permetre que les indústries responguin a la demanda. Però no es pot entendre que en el futur calgui un pressupost com el que es planteja, del 5% del PIB. L'OTAN és una aliança de defensa, no de presència imperial al món com ho és el desplegament militar dels EUA, o com ho era, fins al 1989, la de l'URSS. Cal una reorganització de la indústria de defensa europea repartint responsabilitats i adoptant estàndards comuns.
En la indústria de defensa de la UE hi ha dos problemes. a) Dels 75.000 milions gastats en material de juny del 2022 a juny del 2023, el 63% van ser compres als EUA: n'importem massa. b) En R+D, la UE inverteix 11.000 milions i els EUA, amb un pressupost tres vegades més gran, 140.000. És a dir, tenim poca indústria de defensa, però sobretot invertim en R+D al voltant del 20% del que hauríem d’invertir-hi. I és precisament aquí on rau l’interès econòmic de la indústria de defensa per l’aplicació a l’àmbit civil de la tecnologia desenvolupada en l’àmbit militar.
Els compromisos d’Espanya amb la UE i amb l'OTAN no ens permeten escapolir-nos de les decisions que es prenguin en aquests fòrums. Hem d’invertir en defensa més que el que hi hem invertit en els últims anys… però amb intel·ligència.
La indústria de defensa és de tecnologia punta. Si hem d’invertir, fem-ho en àrees tecnològiques de doble aplicació. No cal recordar el que tots coneixem: l’aviació, els antibiòtics, l’espai, internet, el làser, les comunicacions electromagnètiques... són invents que es deuen, completament o en gran part, a la indústria de defensa.
Aquesta indústria té tres nivells. a) Els sistemes, vaixells, vehicles, avions. b) Els subsistemes, radars, processadors, propulsió, comunicacions, tractament de la informació i IA. c) Els components, hardware i software, xips, etc. La comunalitat en els nivells baixos creix perquè un xip és igual per a un vaixell que per a un avió. És per això que la força de la indústria digital de Catalunya ofereix una possibilitat d’entrar en aquest sector, i de fer-ho en l’àrea més rendible –per més transversal– i amb més punts en comú amb el sector civil: el tercer nivell abans esmentat. La inversió de la Comissió Europea a Móra la Nova en una factoria digital i en IA, basada en raons de disponibilitat d’espai, aigua i energia, ajudaria a aconseguir-ho. Entre avui i el 2030, si el pressupost de defensa espanyol arriba fins al 2% del PIB, hi haurà 26.000 milions d'euros extres que poden anar al desenvolupament tecnològic.
¿Té Espanya una indústria prou desenvolupada per aprofitar aquesta aportació de diners públics en els deu anys vinents? La resposta és que, en l’àmbit aeri, Airbus és una companyia internacional amb participació espanyola que sí que pot fer-ho gràcies a la seva actual capacitat industrial i tècnica. En l’àmbit marítim, Navantia és una empresa en recessió, que perd 200 milions d'euros cada any. En l’àmbit terrestre, les empreses són petites i amb poca tecnologia. Cal un pla per a l’enfortiment industrial del sector i per evitar que aquesta despesa es tradueixi en un increment d’importacions. Per la importància econòmica que té, parlem d'una qüestió seriosa, que passa del tot desapercebuda per a la ciutadania, però que el govern central ha d’afrontar i ordenar.
