Habitatge: podem guanyar-hi tots
El problema de l’habitatge –social, assequible o de mercat– és dalt de tot del llistat de problemes crítics a resoldre. És un problema difícil perquè construir (en aquest terme sempre hi incloc la rehabilitació) pren temps i, sobretot, perquè no acabem d’encertar-la en les polítiques d’estímul, i l'oferta de nou habitatge no està responent a una demanda que ha augmentat molt, primàriament pel creixement de la població, però també pel de visitants. Ara bé, el problema és, en la seva essència, de solució simple. Només hi ha un esquema viable per atacar amb efectivitat el problema: normes urbanístiques que eixamplin el sòl i el vol disponibles, i que la creació de valor que això representa faci econòmicament sostenible, alhora, la promoció privada de nou habitatge i la contribució pública a la disponibilitat d’habitatge social i assequible. Dos bons llibres recents sobre el tema són els de Javier Burón (El problema de la vivienda) i Joan Clos (La vivienda social y asequible).
No és la primera vegada a la nostra història que uns augments ràpids de població han generat tensions d’habitatge de magnitud descomunal. Són ben presents a la literatura. Entre les meves lectures recents hi trobo Irene Polo dient-nos l’any 1933: "A Sallent... dues mil persones apilades, entaforades pels racons, hostigades per la fam, la intempèrie, la promiscuïtat [...]" (La fascinació del periodisme, p. 128). O Francesc Candel dient-nos l’any 1964: "Les barraques han sorgit a tot arreu [...] als fondals, a les altures, als ermots, a les rambles seques, sota els ponts, als solars amagats [...]" (Els altres catalans, p. 229).
En tots els episodis van acabar havent-hi normes urbanístiques que permeteren la mobilització de la promoció i construcció immobiliària per part del sector privat. I també serà el cas ara. Això ho entenen bé les nostres autoritats públiques. Però el que no aconseguim calibrar bé (els detalls importen!) és com hem de repartir el nou valor immobiliari entre, d’una banda, l'autoritat que l’ha fet possible, i que l’utilitzarà per a objectius socials probablement vinculats a l'habitatge mateix, i de l’altra l'inversor privat, que contribueix amb la construcció del nou habitatge. Hi ha tanta incertesa en tot plegat que no és sorprenent que una autoritat pública honesta i de natural prudent pugui d’entrada imposar un criteri que el sector privat promotor no trobi viable. I que el resultat sigui una migrada oferta d’habitatge nou. Si això és així, convé un procés de negociació que porti a un millor resultat.
A Barcelona tenim un bon exemple de l'atzucac que acabo de descriure: el famós requisit de reservar el 30% dels habitatges de nova construcció a lloguer social. En la forma específica en què es va formular no ha funcionat. Afegeixo que hi ha massa actors en el sector privat per pensar que la dificultat respongui a una conspiració oligopolística dels privats. Per superar el punt mort en què ens trobem, el govern actual del municipi, del PSC, ha proposat una modificació que va en la bona direcció i és relativament simple. Com es veu des del sector privat? Diria que es veu suficient per activar el sector, però justeta. A l'Ajuntament, per a l’aprovació de la proposta només hi ha una majoria realment possible: PSC-Junts (els Comuns no volen la modificació i PSC i ERC no sumen). En aquests moments la negociació entre els dos partits sobre la proposta està encallada. Junts, recollint els sentiments del sector privat, insisteix en un millor tracte per a aquest. ¿Portarà la discrepància fins al punt d’avortar-la? Ho dubto. Ajudaria que el PSC fes alguna concessió addicional. Però el fet és que el compromís primari del PSC és generar oferta d’habitatge, i el de Junts és doble: aquest primer, però també ser expressió dels interessos de l’empresariat. I això el posa en una posició negociadora dèbil, ja que el sector privat no serà partidari d’avortar la flexibilització del 30%. Està delerós de construir. El PSC ho sap i, a més, la visualització –justa o injusta– que s’ha creat és que si la negociació fracassa serà responsabilitat de Junts, la qual cosa no pot interessar de cap manera a aquest partit.
Tant de bo la negociació culmini bé. Si és així, tothom hi guanyarà: la societat, que tindrà més habitatges; el sector privat, que invertirà; el PSC, que aprovarà la seva proposta, i Junts, que reforçarà la seva rellevància per al sector privat. Si, en canvi, en un tema tan central no ens en sortim, també hi haurà un guanyador: el populisme.
