Paraula donada, paraula llevada
Confirmat i ajornat fins a nova ordre: després de l’enèsim intent, el català no serà reconegut, per ara, com a llengua oficial de la Unió Europea. Sembla que països com Alemanya, Itàlia o Finlàndia, entre d’altres, plantejaven dubtes sobre la seva implementació, i que han demanat més temps per poder decidir el seu vot en una iniciativa que, per tirar endavant, hauria de comptar amb la unanimitat de tots els països de la Unió. Aquest gir, que no per esperat és menys injust i vergonyós, suposa un endarreriment més del reconeixement definitiu de la tretzena llengua més parlada d’Europa, que amb deu milions de parlants supera onze altres llengües que sí que tenen l’estatus d’oficials. També és vera que aquestes tenen un estat darrere que les defensa…
Els principals arguments d’aquests països, la majoria filtrats per fonts no oficials, tenen a veure amb les despeses econòmiques que implicaria aquesta decisió, que en principi l’estat espanyol s’hauria ofert a assumir, però també amb l’eventual “efecte crida” que aquest reconeixement podria suposar en altres llengües minoritzades o no reconegudes ara mateix com a oficials a la UE, com el sard, l’occità, el sami o el bretó. També pareix que s’han fet moviments diplomàtics per part de PP i Vox, reconeguts pels mateixos partits, amb l’objectiu de dinamitar la iniciativa. Rosa Estaràs, per exemple, defensava en un debat amb altres eurodiputats a SER Catalunya que la proposta venia simplement d’un canvi de cromos entre Sánchez i els partits independentistes i que “no és el moment”, tot i que ella és una “gran defensora de la nostra llengua”.
El posicionament del PP (i el mirar cap a una altra banda dels seus principals dirigents a les Illes) no sobtaria si no fos perquè justament la primera petició d’oficialitat a la UE va sorgir del mateix Parlament Balear, en una declaració institucional aprovada l’any 1987 amb el suport d’Aliança Popular. Vol dir que abans hi havia motius, per demanar aquest reconeixement, i que ara ja no fa falta? Tant s’ha normalitzat (hem de riure) l’ús de la llengua pròpia de les Illes Balears, en aquests prop de quaranta anys?
Fa devers un any i mig que els ciutadans d’aquestes illes sentim per totes bandes, com si fos un mantra, que el PP liderat per Marga Prohens i representat per Estaràs a les institucions comunitàries és “el partit de la paraula donada”, el que més s’assembla als mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. I una de dues, o es pensen que els illencs odiam la nostra llengua, reconeguda com a pròpia de la nostra terra a l’Estatut, o bé deuen trobar que, si es fa amb discreció, es pot vetar sense cap problema nord enllà. Complir la paraula donada, però, també implica no negar el dret a la paraula a milions de catalanoparlants en un àmbit que també és nostre, com és l’internacional. La línia que separa ser “el partit de la paraula donada” del que la lleva és molt fina, i sembla que el PP Balear ja ha triat a quin costat vol estar. Tant de bo aviat demostrin que vaig errat.
