El “pastís per a tothom” no és suficient
La generació del baby boom hem crescut immersos en una creença mítica: cal créixer molt econòmicament per tal d’eliminar la pobresa. Només amb un pastís molt gros podrà haver-hi porcions per a tothom. Aquesta metàfora ha estat recurrent en els discursos. La idea de “fer créixer el pastís per tal que tothom en pugui menjar” ha format part de l’argumentari de la política espanyola en tot el període democràtic com la millor via per reduir la pobresa i augmentar el benestar general. Aquesta lògica s’esgrimeix especialment en contextos de debat davant les propostes que prioritzen la redistribució sense creixement previ.
Per això em sembla tan rellevant la reflexió del president Illa a les recents Jornades del Cercle d’Economia, quan va lamentar que el bon creixement econòmic de Catalunya no hagi aconseguit reduir la pobresa. Que un president d’un govern s’atreveixi a constatar-ho en un fòrum econòmic, trencant l’àmplia tradició política, és la forma de posar el tema en agenda, on ha d’estar. Perquè tot i que l'economia catalana va créixer un 3,6% el 2024, la pobresa no es va reduir de manera proporcional i, segons la Taula del Tercer Sector, un 25% de la població catalana continua en risc d’exclusió social, xifra que s'ha mantingut estable durant els darrers quinze anys. També la precarietat laboral augmenta. Segons ECAS, la taxa de treballadors pobres a Catalunya és del 10,4%, i l'atur es troba al 9,1%, cosa que indica que tenir una feina ja no garanteix sortir de la pobresa. Com assenyala l'economista Thomas Piketty, les desigualtats actuals s'acosten a les del segle XIX: la riquesa generada per l'economia sovint es concentra en poques persones, sense arribar a tota la població.
El primer pas per canviar les coses sempre és la consciència, així que benvinguda sigui l’evidència que el creixement econòmic no es tradueix automàticament en una millora del benestar per a tota la població. L'encariment de l'habitatge, la precarietat laboral i la manca d'inversió social i polítiques públiques transformadores són els factors que impedeixen en aquest moment històric la reducció de les desigualtats.
Però ens equivocarem si només pensem en l’economia per revertir la situació. Les polítiques econòmiques i socials són indestriables i es retroalimenten mútuament. Sense un impuls clar i decidit de polítiques psicosocials serà impossible reduir la pobresa i les desigualtats.
La pobresa no només té una base econòmica, sinó que també implica factors socials, culturals, emocionals i relacionals que influeixen en la manera com les persones viuen, perceben i afronten la seva situació. Per exemple, cal reconèixer la importància de la transmissió intergeneracional de la pobresa i la manca de xarxes de suport social, així com els efectes de la pobresa sobre l’autoestima, les expectatives de futur i la salut mental. Aquestes variables psicosocials poden cronificar la pobresa i dificultar la sortida de situacions d’exclusió, fins i tot quan hi ha polítiques econòmiques redistributives.
Ja el 1917 Mary Ellen Richmond, fundadora del primer mètode d’intervenció psicosocial, va establir la importància d’analitzar tant la persona com el seu entorn per actuar eficaçment. Posteriorment, psicòlogues i treballadores socials com Florence Hollis i Mary Woods han actualitzat i ampliat el model clàssic adaptant-lo als nous contextos socials i sanitaris. Elles apunten la necessitat d’actuar paral·lelament en diversos àmbits.
Alhora que es treballen la formació (i més en temps de la intel·ligència artificial), les habilitats personals i les competències emocionals, resulta imprescindible enfortir les xarxes de suport social i comunitari, que són les que fomenten la cohesió social i el sentiment de pertinença, elements que ajuden a trencar l’aïllament i a generar capital social. Lluitar contra l’aporofòbia –la tan estesa “fòbia als pobres”– és també necessari per minimitzar els efectes negatius de l’estigmatització i l’autoestigma associats a la pobresa, ja que si no sensibilitzem la societat vers la inclusió social des de l’educació i la participació activa difícilment trencarem el cicle de la pobresa.
A més d’un pastís gros, cal una estratègia integral que combini mesures econòmiques amb intervencions psicosocials per abordar tant les causes estructurals com els efectes emocionals i socials que perpetuen l’exclusió. Necessitem una mirada holística i de profund reconeixement i empatia, sovint absent.
