Els perills de l’AP-7
1. L’autopista que travessa Catalunya, de Castelló cap a Perpinyà, o de França cap a Espanya, és un tema de país que no es pot passar per alt. Si no fos perquè el caos de Rodalies i les nostres connexions ferroviàries són un atemptat diari, el què està passant a l’AP-7 mereixeria un debat parlamentari constant, un 30 minuts a la setmana i alguna dimissió. Ni que fos per dignitat o per vergonya professional. Però en el país del “ni un paper a terra” les revolucions passen de llarg perquè sembla que protestar ens faci mandra. I qui dia passa, caravana entoma. Aquest Dilluns de Pasqua, dia d’operació tornada, està cantat que les cues seran quilomètriques. Entre Sils i Cardedeu, paciència i ràdio. Entre Altafulla i Gelida, arrencar i parar, i ja faràs prou si pots posar la tercera en algun moment. I encara bo que, avui, camions, tràilers i altres bèsties grosses tindran prohibida la circulació. És lògic que si 600.000 cotxes volen tornar a una mateixa ciutat en un sol dia, els embussos siguin inevitables. No hi ha prou carrils per engolir tothom. Però aquesta columna no parla de situacions excepcionals del dia de la mona, sinó dels dies de cada dia.
2. Per motius professionals que no venen al cas però que tenen molt a veure amb novel·les i lectors, en l’últim mes he conduït més de 1.500 quilòmetres per l’AP-7. Un dia cap a Valls i l’altre cap a Banyoles o cap a Tarragona, Girona, Lleida o el berenar literari de Torroella. Tenim un país magnífic i uns llibreters que no ens els mereixem, però ens ha quedat una autopista que fa por. D’ençà de la retirada dels peatges, aviat farà quatre anys, tenim una AP-7 altament perillosa. Hi circula molta més gent, els camions no volen anar en fila índia per la dreta i hi ha conductors, de cotxes de luxe o de vehicles atrotinats, que es pensen que són al circuit de Montmeló. La gran sort és que la gran majoria de conductors són prudents, fan cas de les normes que van aprendre fa un fotimer d’anys i condueixen amb quatre ulls i amb els cinc sentits. Si no encara hi hauria més incidències i, automàticament, més congestions, més retencions i més desesperació ciutadana.
3. No cal fer un estudi de mobilitat per veure que els camions a l’AP-7 campen per on volen. N’hi ha molts més –fins a 28.000 al dia passen per Santa Perpètua, ara que és de franc–, i allò de circular per la dreta i de no avançar-se en segons quins trams és una utopia per a il·lusos. Si hi ha quatre carrils, com passa pels vorals de Girona, circulen pel segon. Per tant, per poder-se avançar passen pel tercer de més a l’esquerra. Posen l’intermitent, et tallen i ja t’ho faràs si fas un cop de cap per frenar. Si només hi ha tres carrils, a vegades els ocupen tots per poder-se passar. L’efecte mur, al teu davant, impressiona. No és estrany que s’hagin disparat les xifres d’accidents greus i mortals. El RACC calcula que en el 60% dels accidents amb víctimes a l’AP-7 hi ha un camió implicat. També destaquen que al volant d’aquests tràilers cada cop hi ha menys conductors professionals, i que l’envelliment dels vehicles de transport és una constant. Tot plegat, el caos.
4. També hi ha els fitipaldis. Tota la vida n’hi ha hagut, de gent que va aprendre’s les normes del revés. Ells creuen que, per avançar, tot s’hi val. De fet, si és per la dreta els agrada més. I s’exciten amb les seves ziga-zagues, i se t’encasten al cul per sortir-ne, en qualsevol moment, per qualsevol costat. Ni Marc Márquez no arrisca tant. Què passa, ara? Que amb l’AP-7 molt més atapeïda els costa més trobar un espai per agafar embranzida i esquivar tots els conductors de bona fe que maldem per arribar a casa sense prendre mal. Un altre dia, amb més calma, ja parlarem de la manca de manteniment de les autopistes i de l’insultant dèficit d’inversions en infraestructures a Catalunya. Una gran vergonya. Tot ve d’aquí.
