El privilegi (no pas el dret) de ser catalans
Fa deu dies el primer ministre britànic va anunciar un canvi de rumb en la política d’immigració del Regne Unit. Keir Starmer, un advocat de 62 anys especialitzat en drets humans i membre del partit laborista –és a dir, d’esquerres–, ha presentat tota una sèrie de canvis normatius per recuperar el control de les fronteres, limitar l’entrada d’immigrants i posar condicions per millorar les condicions socials i laborals de propis i nouvinguts. En definitiva, si bé reconeix que són una nació diversa, Starmer vol evitar que el país esdevingui, literalment, una “illa d’estranys”.
L’anunci de Starmer s'ha interpretat, amb massa precipitació i obsessionats per exorcitzar qualsevol símptoma d’extrema dreta, com una maniobra oportunista per fer front a les expectatives electorals de Nigel Farage i el seu partit Reform UK. No ho veig així. El que proposa Starmer és garantir les condicions de benestar tant als immigrants com a la resta de la població. I sap que no es pot aconseguir amb una política indiscriminada de portes obertes. El govern laborista vol posar remei a la manca d’habitatge o a la degradació dels serveis socials. I entén que el coneixement de la llengua del país és fonamental no tan sols per incorporar-se al país sinó també per reduir els riscos d’explotació i abús.
Tanmateix, en la lectura catalana de les mesures de Starmer m’ha semblat veure un biaix malintencionat, perceptible en la traducció d’una frase central del discurs en contra de la fragmentació social. Starmer ha dit: “We are a diverse nation, not an island of strangers”. I hi ha qui ha traduït la paraula strangers per estrangers i no, com caldria, per estranys. Starmer, partint d’una bona anàlisi d’un dels principals problemes que té el seu país –i el nostre–, es proposa encarar el desafiament de la creació del vincle social, i no cal veure-hi cap temptació xenòfoba.
Però posem dades a la preocupació de Starmer i comparem-les amb Catalunya. Al Regne Unit el 2023 hi van entrar 906.000 immigrants, amb una població 68,5 milions d’habitants. Una proporció similar a la dels que van arribar a Catalunya. Això sí, amb diferències més que notables. Des de l’any 2000, la població del Regne Unit ha crescut aproximadament un 16%. A Catalunya, més d’un 26%. El 2023 els britànics tenien un 14% de població estrangera. Aquí, els nascuts fora de Catalunya eren el 37%. A més, no és menyspreable el fet que al Regne Unit la major part de la immigració és europea –Polònia, Romania– o prové d’antigues colònies amb coneixement de l’anglès, com l’Índia o el Pakistan. I, per damunt de tot, el Regne Unit és un estat amb tota la capacitat de decisió i control, mentre que la política d’immigració a Catalunya –sovint en contra– ens la fa l’estat espanyol.
És a dir: el risc d’esdevenir l'“illa d’estranys” que assenyala Keir Starmer per al Regne Unit –recordem-ho: socialista i expert en drets humans–, a Catalunya cal multiplicar-lo pel cap baix per tres o quatre. Amb enormes desafiaments afegits com el de la substitució lingüística causada per una immigració que parla la llengua de la metròpoli i està convençuda que no li cal saber la pròpia del país; amb un estrès habitacional causat en bona part per una economia basada en la massificació turística amb sous de misèria; amb un espoli fiscal sostingut en el temps i sense comparació amb cap altre estat compost i, entre més, sense competències en polítiques d’immigració i fronteres.
I, per si no fos prou, tot això agreujat a Catalunya per una hegemonia retòrica feta de discursos bonistes plens de malentesos, com el del president Aragonès, que aquest diumenge passat, als antípodes de Starmer, encara declarava a l’ARA que “un projecte de nació excloent és el camí més ràpid per deixar de ser nació”. Però, què significa per a Aragonès ser “una nació inclusiva”? Què entén per “nació”? Vol dir obrir les portes al creixement demogràfic de manera indiscriminada i sense condicions, com s’ha fet fins ara? Em sembla obvi que no es pot ser una nació inclusiva si no es pot oferir a tots els seus ciutadans un mínim de benestar i unes condicions de treball decents, i alhora poder-los exigir –insisteixo, a tots els ciutadans–, en contrapartida, un compromís ferm amb el model de societat que se’ls ofereix.
Keir Starmer parteix d’una idea fonamental. Ha dit, amb relació a la nova política: “Aquesta és una ruptura clara amb el passat i garantirà que establir-se en aquest país sigui un privilegi que s'ha de guanyar, no un dret”. Que no hauríem de poder dir, també, que viure a Catalunya –s’hi hagi nascut o no– hauria de ser un privilegi que cal merèixer, i no pas un dret?
