L’escola, amb els nins desnonats: “Dormiria amb ells al centre”

PalmaEls problemes d’accés a l’habitatge que afecten tots els àmbits de la societat, també repercuteixen en l’escola. “Els desnonaments de famílies han augmentat moltíssim en els darrers anys, però no sol ser gent que es queda al carrer, sinó que van botant de casa en casa perquè els van desnonant de per tot”, assegura Asun Gallardo, directora del CEPIESO Gabriel Vallseca, ubicat a Son Gotleu, una de les barriades amb més vulnerabilitat de les Balears. Coincideixen amb ella la directora del CEIP Jafudà Cresques, Aina Pico, i la del CEIP Joan Capó, Xisca Chacopino, centres ubicats a Pere Garau i també a Son Gotleu, respectivament. “Tenim moltíssims alumnes que viuen a pisos pastera, en habitacions on es fica tota la família i creim que un infant viu a una xabola, però no ho tenim confirmat perquè la família no ens en vol dir res”, exposa Gallardo.

Els centres educatius consultats tenen un perfil d’alumnat vulnerable i, per això, davant aquests casos derivats del problema de l’habitatge i en situacions sobrevingudes, intervenen de manera transversal per assegurar, en la mesura del possible, el benestar de tots els infants.

Viure en un context tan incert té efectes en el desenvolupament psicològic dels menors. “Tot depèn de l’edat en què et passi”, explica Margalida Serra, psicòloga infantil. “Si et desnonen i vas de casa en casa quan tens quatre anys, ho pots normalitzar, i quan ets adult ho assumeixes com a quotidià. No t’acabes mai d’assentar enlloc, perquè no ho tens integrat a la teva base cognitiva”, exposa. “A la llarga, però, pot ser que s’acabi enyorant tenir una llar, que es tingui la sensació que et falta un lloc on tornar, de tenir una casa. Si no l’has tinguda mai, es desenvolupa un sentiment nòmada que fa sentir realment buit qui el pateix”, exposa. “Que mai no s’hagi tingut una llar estable, no vol dir que no es necessiti”, resumeix.

En el cas que en el moment que es produeix el desnonament el nin sigui més gran, la forma en què ho afronta és completament diferent, exposa Serra. “Si tens 15 anys i et passa, és clar que enyores aquella vida que tenies, amb una casa habitual, i lluitaràs amb força per intentar recuperar aquelles sensacions”, afegeix. La raó és que una persona adolescent (i més gran) que de sobte es troba que la treuen de casa i ha d’entrar a viure en un habitatge amb molta més gent que no coneix “sent malestar i vergonya”. Si li passa a un infant de tres anys, “no crea trauma”, perquè no té capacitat per entendre realment què està passant. “Encara té poca trajectòria vital”, exposa Serra.

Un drama social normalitzat

Les directores del Joan Capó i el Vallseca coincideixen que la vulnerabilitat és tan habitual a la barriada que ja forma part de la quotidianitat i s’ha assumit com a natural. “Per als infants, tenir un amic que canvia de casa constantment perquè l’han desnonat no és cap drama, perquè estan així molts dels companys”, apunta Gallardo. “S’ha normalitzat perdre la casa, viure a un pis pastera i compartir habitatge amb diferents famílies”, lamenta.

El CEIP Joan Capó, assenyala Chacopino, és el centre educatiu més vulnerable de Palma, amb un Índex Socioeconòmic i Cultural (ISEC) de -1,58. “El 78% dels alumnes són vulnerables i sabem que moltes de les famílies viuen a pisos ocupats”, assegura. El problema dels desnonaments “fa anys que el patim, concretament des de la crisi immobiliària”, explica. Més enllà de tota la bona intenció que es pugui tenir, la directora del Joan Capó considera que els recursos per atendre infants desnonats són insuficients. “Nosaltres posam les famílies en contacte amb els serveis socials i moltes ens demanen que acreditem que els nins venen a escola regularment, perquè els sigui útil per accedir al suport de l’Administració, però aquest no sempre arriba”, denuncia.

Tots els consultats remarquen que allò més necessari és aconseguir que les famílies confiïn en les escoles. “Si ens assabentam que necessiten ajuda, feim de pont amb els Serveis Socials, a través dels Professionals de Serveis a la Comunitat (PSC). Intentam que els donin un habitatge temporal, però els serveis estan saturats”, diu Gallardo. En casos concrets en què les famílies desnonades no tenen temps de recollir les seves pertinences, el claustre s’activa per aportar roba, menjar, flassades i el que sigui necessari. Si els infants no tenen la beca de menjador concedida, se’ls cobreix el servei amb el fons d’emergència social. Són uns doblers que tenen els centres amb un nivell de vulnerabilitat extrem i amb el qual poden atendre diferents situacions que afecten el benestar dels infants. “Jo, si sabés que una família es queda al carrer i sense opcions, dormiria amb ells a l’escola”, assegura Gallardo.

Col·laboració entre famílies

En un moment en què la població de les Balears no atura de créixer, al Jafudà Cresques en els darrers anys han notat un estancament en les arribades d’alumnes. “A les aules de tres anys les ràtios ens han baixat molt, i creim que és perquè la gent ja no ve tant pels problemes d’habitatge i el cost de vida”, assenyala Picó.

A aquest centre, ubicat al cor de Pere Garau, moltes famílies col·laboren entre elles per evitar acabar al carrer en cas de desnonament. “Abans que les treguin, n’hi ha moltes que cerquen alternatives temporals o que se’n van a pobles, o fins i tot que se’n van a altres països, cap al nord d’Europa, i també n’hi ha que tornen al seu país”, exposa.

En aquelles ocasions (que no són totes) que el centre sap amb marge que desnonaran un alumne, s’activa la maquinària de resposta: “Ajudam amb tot el que podem. Contactam amb la família, se’ls dona gratis l’escola matinera i el menjador per facilitar que els pares tinguin aquell temps per cercar feina o una alternativa residencial. També els atenem psicològicament”, explica Picó. Al Jafudà Cresques també tenen molts alumnes que viuen a pisos ocupats i pastera.

El Professorat de Serveis a la Comunitat (PSC) és un perfil professional que és bàsic per als centres educatius més vulnerables. Està dins els centres, però té una formació social, un fet que permet fer de nexe entre les famílies i els recursos de l’Administració. “Nosaltres els podem derivar al servei d’acollida municipal, però els recursos no han crescut al ritme de la demanda i estan desbordats. També hi ha la possibilitat d’accedir a pisos de l’Ibavi, però se’ls demana el NIE, i n’hi ha que no el tenen,”, explica Miquel Lliteres, PSC al Gabriel Vallseca. En un d’aquests casos, es va poder resoldre el problema perquè tot el claustre es va activar per cercar pisos a les diferents plataformes, i en varen trobar.

La inestabilitat residencial té conseqüències sobre el rendiment acadèmic. “Tenim alumnes que en un any passen per set pisos, i això acaba provocant absentisme i empitjorament dels resultats, a causa dels trasllats constants i als diferents trajectes que han de fer per venir a classe”, admet Lliteres. Els centres educatius de les barriades més humils han hagut d’assumir una funció social sobrevinguda que se superposa amb la de transmissió de coneixement, amb la meta d’aconseguir que l’ascensor social no s’aturi. Més enllà de les dificultats, als centres els queda un consol: “Hi ha molts nins que aconsegueixen tirar endavant. Ho relativitzen tot, perquè és el seu dia a dia, la realitat que han mamat des de ben petits. La seva vida”, assegura Lliteres.