L’activista que sempre tenia un sí per a qui li reclamàs implicació

Repassar les entitats, manifestacions i projectes en què es va implicar Josep M. Llompart entre principi dels anys 60 i final dels 80 del segle passat és deixar testimoni d’un grapat de fites històriques gràcies a les quals es varen poder reivindicar i protegir tres elements fonamentals per ell: nació, llengua i territori. Així ho confirmen alguns dels seus companys de lluites, que coincideixen a definir-lo com un home que sempre tenia un sí a punt per a qualsevol que reclamàs la seva implicació.

Antoni Llabrés

“L’Obra va ser una entitat de referència gràcies a ell”

La figura de Josep Maria Llompart és inseparable de l’Obra Cultural Balear (OCB). En va ser soci fundador i també president en un moment “crucial” per a la història de les Balears, com bé recorda l’actual president de l’Obra, Antoni Llabrés. “Va impulsar l’avantprojecte de l’Estatut, al costat d’organitzacions com Unió de Pagesos i les forces polítiques del mallorquinisme”, relata Llabrés. “L’Obra ha passat per etapes molt diverses al llarg de la seva història, però en aquells moments va esdevenir fonamental, va ser una entitat de referència gràcies al lideratge de Llompart”.

Per altra banda, l’advocat destaca que va ser precisament en aquells anys quan s’aconseguí la implantació territorial de l’entitat fora de Palma, i també quan es varen fer les primeres passes per enfortir relacions amb Catalunya i el País Valencià. “Ell va ser qui va fer les primeres passes per constituir una federació d’entitats”, assenyala Llabrés, qui tria com a resum de la implicació cívica de Llompart el cèlebre discurs que va fer a la manifestació del 29 d’octubre de 1977. “En un moment en què la unitat de la llengua no estava clara, ell va fer un acte de valentia que encara ara reflecteixen les imatges d’aquell moment, on se’l veu amb el puny tancat en un sentit assertiu i informatiu. Fins i tot sense so es pot captar la manera coratjosa amb què afirmava tot allò en què ell creia”, apunta.

Cèlia Riba

“No sabia dir que no a les causes en què creia”

“Era capaç de treure’s hores de lleure i de vacances per contribuir a qualsevol cosa”, afirma la filòloga Cèlia Riba, neboda de Josep Maria Llompart, “i, de fet, crec que la seva obra literària hauria estat més prolífica si no s’hagués implicat tant en qüestions polítiques. I no dic partidistes, dic polítiques. No sabia dir que no a les causes en què creia”, resumeix. El llistat d’exemples amb què ho corrobora Riba va des de la col·laboració de Llompart en entitats com el GOB fins a la seva participació en programes de ràdio dels anys 60, on es dedicava a explicar la literatura de les Illes Balears. “Ara ens sembla una cosa innòcua, fins i tot fàcil, fer tot això, però parlam de principis dels anys 60, un temps en què era molt significatiu i també arriscat”, puntualitza.

En aquest sentit, per Riba hi havia una idea que travessava totes les causes en què s’implicava: la defensa dels Països Catalans. “Amb tot el que feia, no només amb el que deia, quedava clar que ell creia en aquesta idea d’un territori comú amb unes causes comunes, i també amb les particulars de cadascú. Per això participava sempre en actes del País Valencià, per exemple, o en l’Aplec del Pi de les Tres Branques. Perquè tenia una consciència de cultura i de país que podia funcionar de manera conjunta”. I, segons Riba, la va tenir fins al darrer moment de la seva vida. “A principis dels 90 encara anava a manifestacions, fins a l’últim moment hi va ser, no va abandonar mai el caràcter reivindicatiu”.

Damià Pons

“Donava una resposta positiva a qualsevol tipus d’activisme”

“El seu compromís amb la llengua catalana queda clar ja des del moment en què la tria com a llengua literària, malgrat que la llengua que parlava amb els seus pares fos el castellà”, arrenca Damià Pons. “Per mi això és una primera demostració de compromís que a poc a poc es va estenent i es converteix a fer un activisme polític més públic, amb les famoses aules de teatre, poesia i novel·la, per exemple, i amb el vincle amb el moviment antifranquista que sorgeix a Mallorca”. En aquest sentit, l’escriptor i polític mallorquí assenyala que “la configuració ideològica de Llompart es manifesta sobretot en l’àmbit de la qüestió nacional, que és on sí que arriba a elaborar discurs” i el defineix com “un individu predisposat a donar resposta positiva a qualsevol tipus d’activisme”. “A Campanet, el meu poble, el vàrem dur no sé quantes vegades, sempre estava disposat a venir, i ho feia amb actitud benevolent i generosa, sense queixes. I és cert que ell deia que la seva vocació era la de poeta, però jo crec que el suport cívic va ser el motor que va impulsar els seus actes i la seva vida. Llompart sempre hi era, i sempre estava a punt per fer aquell discurs que era capaç de convèncer qualsevol que l’escoltàs”, assenyala Pons, per qui una de les grans qualitats de l’activisme de Llompart era el seu component didàctic. “Ell creia que políticament havien fet molt de mal al poble mallorquí, i per això procurava acostar-s’hi d’una manera que resultàs atractiva”, assegura.

Antoni Mir

“Es va convertir en un referent ètic per a molta gent”

Les trajectòries de Josep Maria Llompart i Antoni Mir, actualment director de la Institució Francesc de Borja Moll, varen coincidir en múltiples ocasions. “Crec que el primer va ser quan ell era president de l’Obra i jo estava a la comissió organitzadora de la manifestació del 77”, rememora Mir, qui poc després impulsaria el projecte dels primers cursos de català fets de manera conjunta entre l’OCB i l’Ajuntament de Palma. “Érem a un bar, ell crec que prenia un whisky, i va agafar aquell projecte. Com sempre, amb actitud positiva, em va dir que de vegades era més complicat trobar la persona adequada per a un projecte que els doblers per fer-lo. I igual que ho va fer amb mi ho va fer amb els escriptors, amb les entitats i associacions, amb tots aquells que ell sabia que lluitaven a favor de nació, llengua i cultura. No és d’estranyar que en tinguem tots tan bon record”, relata Mir, qui recorda amb emoció l’homenatge que li organitzà l’any 1992, en el marc dels premis 31 de Desembre, encara en vida del poeta. “Vàrem pensar molt quin havia de ser el lema”, rememora, “i al final va ser ‘Gràcies, Llompart’. Seria un eslògan buit si ell no s’hagués convertit en un referent ètic per a tanta gent, si no hagués sembrat tant com ho va fer”. De fet, el filòleg, que va ser president executiu de l’OCB entre 1992 i 2013, no dubta a assenyalar que aquella Nit de la Cultura de 1992 va ser “la més massiva de totes. L’homenatge i l’agraïment varen ser impressionants”.