Amb xandall i ulleres de sol: el ball de bot està de moda

Palma“N’hi ha que pensen que aquells al·lots que veuen sortir de l’entrenament de futbol amb un xandall i unes ulleres de sol, o els que algun cap de setmana van de concerts o de discoteques, no poden ser els mateixos que omplen les places dels pobles a les ballades. I ho som, ves si ho som!”. Són paraules del binissalemer Carles Pachón Capó, conegut com a Carles des Cocó. Pachón és un dels integrants de Bergants des Tall, un grup de joves d’entre 17 i 25 anys que fa quasi dos anys es varen afegir a la històrica agrupació Tall de Vermadors, fundada fa quasi un segle. Els Bergants són només una de les nombroses proves que confirmen allò que pocs podien sospitar fa només seixanta anys: que en ple segle XXI, el ball de bot estaria de moda entre gent de totes les edats. Tant que fins i tot l’Obra Cultural Balear ha optat per celebrar enguany la Diada per la Llengua –aquest dissabte, dia 10 de maig– amb una gran ballada a Santa Maria.

Tan de moda, que n’hi ha que ja comencen a patir per la possibilitat de “morir de l’èxit”. És el cas de Margalida Cerdà, més coneguda com a Madò Llucia gràcies al blog que gestiona des de fa vint anys, El blog de Madò Llucia, dedicat a la cultura popular. “Les modes són males de controlar. I això de trobar-te estret per ballar abans passava com a molt un dia a l’any, per Sant Sebastià, i ara ja comença a ser habitual”, reconeix. Així i tot, tot d’una afegeix que aquesta preocupació és realment minsa, en relació amb les ballades populars, perquè un dels avantatges d’aquest format és que “tothom hi acaba trobant el seu lloc”. “Per mi és una de les millors coses que tenen, que són molt lliures i també intuïtives i versàtils, així que pots anar fent el teu camí, hi hagi més o menys gent”, comparteix la també autora de Ball de bot, guia de supervivència a les places, llibre recentment publicat per Ínsula Literària. Aquest volum, on Cerdà recull tot allò que ha après i copsat en tots aquests anys de ballar, es va convertir en un dels més venuts del Sant Jordi passat, una mostra més de l’interès que genera actualment tot allò que té a veure amb el ball de bot.

Noves maneres de ballar

Fa només uns dies, en una entrevista a l’ARA Balears, era el mateix president de l’OCB, Antoni Llabrés, qui justificava la decisió d’organitzar una gran ballada i ho feia parlant d’una “eclosió a favor de la cultura popular, sobretot a través del ball de bot”, eclosió que constaten balladors i sonadors. “Quan vaig començar a fer classes, fa tretze anys, era difícil omplir els grups”, explica Neus Barceló, professora de ball de bot a l’Escola Municipal de Mallorquí, “i ara tenim tots els grups plens, i de vegades n’hi ha amb llista d’espera. Però és que la meva relació amb el ball també ha canviat en aquest temps. De petita jo havia anat a classes i alguna vegada anava a alguna ballada amb ma mare, molt de tant en tant, quan n’hi havia a prop de casa. Ara, en canvi, ens organitzam per anar a diferents pobles i ens trobam amb molta gent jove, cosa que llavors era impensable”. Segons Barceló, la majoria dels que participaven en les ballades fa uns anys tenien entre 40 i 60 anys, mentre que ara mateix la mitjana d’edat ha baixat fins a situar-se entre els 20 i els 40 anys.

El que també ha canviat de manera destacable al llarg de la darrera dècada és el perfil dels balladors, entre els quals es troben de cada vegada més homes i, sobretot, la manera de ballar, que molts reivindiquen des de la llibertat i la modernitat, en consonància amb els canvis que ha viscut la societat. “N’hi ha que arrufen el nas quan veuen que ens ajuntam dos homes per ballar, i n’hi ha que fins i tot s’aturen i se’n van”, afirma Carles Pachón, “però nosaltres ho feim encantats. És preciós veure com el ball de bot també ha evolucionat”. Ara bé, la inclusió dels nouvinguts és encara una assignatura pendent a les ballades populars, tal com ho confirma Margalida Cerdà. “Hem de fer un esforç per explicar que és una eina d’integració brutal per als nouvinguts, que permet aprendre llengua, cultura, històries i costums, però no sempre es percep així. Són molts els que s’aturen a mirar, però pocs encara els que s’atreveixen a entrar-hi”.

La identitat mallorquina

Els motius pels quals hi ha hagut aquest auge del ball de bot en els darrers temps són diversos i tenen a veure tant amb una voluntat de generar comunitat, com amb un sentiment identitari que molts joves s’esforcen per recuperar. “Nosaltres dèiem que ens interessava molt la cultura i participàvem en xerrades i conferències”, relata Carles Pachón, “però no teníem ni idea de ballar. I ens vàrem adonar que quan vèiem el que passava a les places sentíem enveja. Enveja de no saber-ho fer nosaltres, que ens feim dir mallorquins. Quina casta de mallorquins som si no en sabem res, del ball de bot?”, es demana aquest integrant dels Bergants des Tall, grup que té més de 400 seguidors al seu perfil d’Instagram. “I per nosaltres ha estat fonamental viure-ho sempre com una festa. Els joves que estimam la cultura no podem viure de poemes i romanços, també ho hem de compartir amb els amics i hem de demostrar que t’ho pots passar bé, ballant, i que fins i tot pots festejar. Perquè també ho feim, eh? Ballant també festejam”, relata convençut.

És en aquest mateix procés de recerca i reivindicació de la identitat mallorquina en què Margalida Cerdà identifica l’inici de la revifada que s’ha viscut en els darrers deu anys, que connecta amb les problemàtiques a què s’enfronten els illencs avui dia. “En un context en què els mallorquins sentim que ens engeguen perquè no podem ni comprar una casa, jo la primera, crec que ballar és una manera de mantenir viu aquest sentiment. Ballar és una manera de sentir-se mallorquí”, assegura.

De fet, Cerdà recorda que quan inicià El blog de Madò Llucia se sentia “molt tota sola” en comparació amb el moviment que hi ha ara mateix a les xarxes socials, si bé reconeix que llavors ja existia una altra plataforma que ha servit per canalitzar l’embranzida que ha viscut el ball de bot: l’agenda Saraus, epicentre digital de balladors i sonadors des de 2003. Allà, s’hi pot trobar no només una agenda amb totes les convocatòries de mostres i ballades arreu de Mallorca –ara mateix, del 10 al 31 de maig n’hi ha previstes prop de quaranta–, sinó també una relació dels conjunts i formacions de ball, a més d’un recull de discografia i bibliografia sobre aquesta temàtica, a més d’un repàs històric de les diferents agrupacions que constata que el nombre de formacions, entre sonadors i balladors, que han aparegut en els darrers vint anys supera els cinquanta.

En qualsevol cas, aquest augment de balladors és el principal fruit d’un procés que ve d’enrere. Va ser a partir de l’any 1974 que es va recuperar el ball a les places, que durant la dictadura s’havia mantingut o bé en l’àmbit privat, o bé com un element enfocat al turisme. “Els primers balladors i sonadors que varen tornar a les places varen ser molt valents, perquè en aquell gest hi havia també una voluntat de recuperar les llibertats democràtiques i d’expressar-se al carrer, de reprendre els vincles populars”, conta Pilar Reiona, una de les grans expertes en la matèria, ja que coneix el món del ball de bot des de múltiples perspectives. Reiona és balladora i també fundadora d’una de les formacions musicals de referència, Xaloc Música, a més d’autora de nombrosos textos vinculats al ball de bot. Entre els més recents hi ha el conte infantil Anem a la ballada popular, il·lustrat per Bàrbara Sansó i que explica una història real, la d’una padrina que du la seva neta a una ballada popular. “Avui dia les ballades són experiències intergeneracionals”, afirma Reiona, “i tant hi va gent que hi ha anat tota la vida amb la família, com adults i joves que no ho havien fet mai i, de sobte, un dia comencen. S’ha escampat molt, això de ballar”.

A més, molts dels balladors asseguren que participar en aquestes ballades els ha servit no només per establir nous vincles i relacions personals, sinó també per conèixer més i millor els municipis de l’illa. “És una manera de fer turisme per Mallorca, per anar de poble en poble i conèixer els veïns”, reivindica la cantant de Xaloc Música, “i també una manera de continuar connectats amb la cultura local, que és essencial. A més, tothom en pot aprendre i tothom en pot ensenyar, de ball de bot, només s’han de tenir ganes de ballar”.

“I el rebosillo?”

Tanmateix, el fet que de cada vegada hi hagi més gent que balla ha servit també per tornar a encendre alguns debats que també venen d’enrere. Si bé s’ha de fer una primera diferenciació entre les mostres de ball de bot, limitades als membres de determinades agrupacions que es dediquen a fer demostracions de diferents tipologies de balls, i les ballades populars, obertes a tothom que s’hi vulgui afegir, els puristes del ball de bot es manifesten en ambdós llocs. “N’hi ha que et diuen que per què aquell ha fet un punt de Llevant si és de Palma i balla a Son Sardina”, explica Margalida Cerdà sense dissimular el gest d’incredulitat, “però de puristes n’hi ha pertot”. En aquest sentit, hi ha hagut lectors del seu llibre que no han vist amb bons ulls que l’autora hagi fet servir l’humor per parlar del ball de bot. “Però això són els que fa dècades que ballen i que troben que ballar significa una sèrie de coses que has d’obeir, fort i no et moguis, i el nostre llibre no va adreçat a ells. L’hem fet per a tots aquells que no han ballat mai, que encara ara tenen certs prejudicis associats al ball de bot, i amb la idea que el llibre sigui una manera de combatre’ls”.

Entre aquests prejudicis encara latents en certs sectors de la societat mallorquina, Cerdà n’apunta un com a principal: el que té a veure amb el vestuari. “M’he trobat més d’una vegada amb gent que em demanava si no em molesta el rebosillo a l’hora de ballar”, exclama entre rialles, “i n’hi ha molts que encara es pensen que a una ballada popular hi has d’anar com si fossis un pagès de fa cent anys. Si de cas, si volen que ballem vestits de pagesos, potser millor que ho facem amb una granota blava, unes esportives i una gorra de Piema, o no?”, afegeix amb ironia.