L’infern existeix i és el final de curs
Des que tenc cadells he establert èpoques de l’any terrorífiques, que provoquen patiment als progenitors que no som uns motivats de la vida, i que només aspiram a descansar una mica després de fer feina. Nadal, Carnestoltes, setembre i, és clar, el final de curs. Amb dos fills multifunció com els meus, he de dur una agenda digna d’un primer ministre: quadrar actes, minimitzar els esdeveniments que coincideixen, organitzar torns d’assistència, preparar paperassa, tremolar per si el compte bancari peta, ser amable amb pares i mares que només veig dues vegades a l’any, escoltar professors que cada any em diuen el mateix –sí, el meu fill gran és un mandrós rematat, ho sé fa 17 anys– i altres coses que ara no som capaç de recordar perquè m’estic esgotant només de pensar-ho.
El juny he de fer les matrícules dels dos instituts dels meus fills, del Conservatori d’ella, del futbol sala d’ell, de l’escola de música, he de tornar els llibres que hem reutilitzat durant el curs, he d’encomanar-ne els nous, mirar el campament de cada any i quadrar alguna activitat que em reclamen. Com que enguany li hem dit al gran que ha de fer feina, he de revisar que faci un currículum en condicions, perquè és la primera vegada que en fa un i m’ha demanat ajuda. Després tenim les actuacions de ballet, de contemporani, de música, la gala de comiat de temporada de futbol sala i les graduacions, per a les quals he hagut de batallar: com fas entendre a un adolescent desbocat que no cal que es vesteixi com si anàs al casament d’un rei per suar una horeta al pati de l’institut i tornar a casa? Mira que m’ho he currat, però el gran ha triat una camisa de màniga llarga i l’únic que ja esper és que no acabi deshidratat i aguanti l’estona que haurà d’estar dret vestit així.
La petita es graduarà amb un vestit que és probable que no torni a fer servir, divina, maquillada, amb unes sandàlies daurades... Mentre que jo cerc a l’armari si tenc cap pantaló sense foradar i alguna camiseta que no sembli per anar a dormir. No sé com he pogut parir una diva com la meva –després de revisar el dia que va néixer, estic 100% convençuda que no me la varen canviar–, però ella és la mostra que segur que vaig tenir avantpassades meravelloses i divines, que anaven per la vida ben depilades i arreglades.
Tenc peticions formals dels meus fills respecte del meu comportament a la cerimònia de graduació: no els puc ovacionar, no puc riure fort i he de ser discreta. Quan el que m’agradaria és cantar i ballar per celebrar que superam etapes sense entrebancs, amb salut i l’alegria d’estar junts malgrat que de vegades necessitem perdre’ns de vista. A les actuacions i concerts tampoc no puc aplaudir fort, ni puc anar a abraçar-los en acabar, perquè ves a saber què diuen els seus amics adolescents, que sempre miren els adults com si fossin un grup de la màfia japonesa a punt d’assassinar un traïdor. Sí, és una època infernal, però veure la vida desfilar per davant dels ulls també és un infern meravellós.
