El meu Vietnam
Aquests anuncis del RACC que fan a Catalunya Ràdio em tenen subjugada. Són tot de gent que fa viatges accidentats. L’un va anar al Vietnam i va llogar una moto, tot i que no sap conduir-ne, de manera que es va trencar la cama (sort del RACC). Una altra duia el fill a fer un Erasmus, però el cotxe va tenir pana (sort del RACC). N'hi ha un, també, que se’n va a Mèxic, diria, i té mal de panxa. No eren cagarrines. Era apendicitis (“la pendis”, que en dèiem de petits) i el van tornar a casa en un avió medicalitzat (sort del RACC).
No dubto de les bondats de l’esmentada empresa. Quan veig helicòpters seus sobrevolant el cel sempre penso: “Mira, deuen anar a buscar un ferit...” Però el que em sobta dels anuncis és una cosa que, de veritat, em resulta poc creïble. Entenc molt bé que el RACC t’ajuda, et va a buscar, no et jutja ni pregunta per què has comès tal imprudència. El que em sembla al·lucinant és el bon humor que demostren els afectats. La mare que explica el transport del fill a l’aeroport i que se li va espatllar el cotxe, no va rebre mirades, crits histèrics, exasperació? Com pot ser que ho expliqui tan alegre? Sí, sí, el fill va agafar l’avió, però a quin preu? El de la hipertensió.
El senyor de la cama i la moto, el mateix. No el van renyar per imprudent? Li van dir: “Tranquil, tranquil, que li pot passar a tothom"? No m’ho puc creure! Quines famílies tan simpàtiques, que no es queixen, no retreuen, no rondinen perquè s’han quedat sense vacances. Si jo estigués segura d’aquesta reacció, juro aquí mateix que em faria sòcia del RACC i llogaria una moto al Vietnam esperant que tothom em somrigués.
