Així era i no era... Martí March (Segons el seu germà Miquel Àngel): “Era un nin d’extrems: o reia molt o plorava molt”

Palma“En aquells temps naixíem a casa, així que en Martí va néixer al llit de mon pare i ma mare a Pollença”. Parla Miquel Àngel March, el tercer d’una família de quatre germans. El gran, i el protagonista d’aquestes línies, és Martí March, batle de Pollença i exconseller d’Educació durant els vuit anys de l’anterior Govern del Pacte. “Li agrada que el facin més jove, però va néixer el primer, l’any 1954. Després va venir en Felip, que va morir l’any 1991; llavors vaig néixer jo i, finalment, en Joan Carles, que és el petit”.

Del primer al darrer hi havia prou diferència d’edat, però els quatre germans es duien molt bé. Martí exercia de germà gran, amb cert doble sentit: el de protecció i el de comandament. “Els dissabtes anàvem a una finca a fer feines pròpies del camp, i a ell li encantava comandar. No ens deixava ni xerrar ni descansar, donava ordres. En Joan Carles i jo tot el dia cotorrejàvem, i ell, en Martí, vinga a manar feines! Cuidava i ordenava, que són els poders que tenia com a germà gran”, recorda Miquel Àngel.

A una casa, “com més són, més juguen”, diu Miquel Àngel. I els germans March es van afartar de jugar junts. A més a més, eren molt competitius: “Jugàvem a ping-pong, a natació al safareig de la finca, o a passada amb una paret i una pilota –eren aquells temps que es podia jugar al carrer”. També els agradaven els jocs de taula. Són pollencins “de terra endins”, sense gaire relació amb la mar.

Una altra cosa molt típica de germà gran que li agrada recordar a Martí és que “va rompre motlles”: “Mon pare i ma mare eren molt estrictes. A ell pràcticament no el deixaven sortir, i seguit-seguit reivindica que va obrir camí i ens ho va fer més fàcil als que veníem darrere”, conta Miquel Àngel March.

Martí March era un al·lot, segons el germà, d’extrems: “O reia molt o plorava molt. Ara, de gran, el veig més rioler que no plorador. No destacava per ser gaire polissó, era normal”. Jugava de porter amb el Pollença juvenil, però no va formar part de l’equip durant gaires anys. És el més alt dels germans.

A casa, tots varen estudiar música menys ell, que va aprendre francès i el van enviar un més a França: “Ma mare deia que en Martí no tenia sentit musical”, recorda el germà quan parla sobre algunes activitats que feien els March. Ara bé, tot i que no fes música, Martí va ser el mentor musical dels tres que li venien darrere: “Li agradava molt en Cat Stevens i Neil Diamond. Ell escoltava això i, per tant, tots ho escoltàvem. També hi havia tot el tema de la cançó protesta, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Raimon, Serrat… en compràvem tots els discs”, fa memòria.

A cals March la política s’ha viscut intensament tota la vida. Martí March Vives, el pare, va ser batle de Pollença durant el franquisme, la transició i en plena democràcia. Qui ens parla de com era Martí March fill, Miquel Àngel March, va arribar a la talla durant els comicis de 2015. Ell recorda així el dia a dia a casa: “Teníem política per dinar i per sopar, amb discussions i discrepàncies. En Martí va començar a militar molt discretament, perquè era la predemocràcia. Per en Joan Carles i per mi era un referent. Li demanàvem seguit seguit si era possible un canvi. Vàrem veure com un alçament militar va tombar la dictadura de Portugal, i volíem saber si hi havia possibilitats que això passàs aquí. No coincidíem amb les idees dels nostres pares”, recorda. Ell i el germà Martí March han coincidit bastant políticament, però no “en els detalls”: “Ell és del PSOE i jo, no. Tenim idees d’esquerres mallorquinistes. En els detalls discrepam”.