Tenc una papada que fa pena i el meu algoritme ho sap

PalmaQue la meva cara és allò que es diu una cara de pa o cara de lluna és un fet que he assumit amb el temps. Tenc unes galtes amb vida pròpia que s’expandeixen més enllà del meu rostre, a banda i banda del nas. I això no passa desapercebut. M’he hagut d’acostumar al fet que amics i amigues (si se’ls pot anomenar així) em continuïn pessigant la cara com si fossin les meves padrines i jo, la seva neta. Així que he après a renunciar als angles rectes a la meva cara. Mai no aconseguiré ni uns pòmuls punxeguts ni una mandíbula definida, per bé que em passi cada vespre la 'gua-sha' –aquesta pedra oriental que ens han convençut d’arrossegar-nos pel rostre per obtenir un efecte lífting– o que m’esforci a fer-me el countouring –els reels d’Instagram ara em diuen que com més a dalt de les galtes em posi el bronzejador, més allargades semblaran les meves faccions.

El que no estic disposada a acceptar és el fet de tenir papada. En el paquet de complexos que el món ens lliura a tall de benvinguda no hauria d’estar permès tenir-ne més d’un ubicat a la mateixa part del cos, però estic convençuda que ni tan sols en això podem exigir justícia. Ho corrobor sempre que, en analitzar la meva imatge a qualsevol foto, veig que un penjoll de carn ha decidit unificar-me la barbeta amb el coll. M’és igual si he tancat els ulls, si tenc un moc al nas o si estic despentinada. Segurament no sabré dir el nom de les persones que surten amb mi a la foto, perquè ni tan sols n’he mirat les cares. Només vull comprovar si ha aparegut la papada.

I sembla que el meu algoritme se n’ha assabentat, o que també ha llegit Nora Ephron. “El coll et delata irremeiablement. La cara és mentida i el coll és veritat”, assegura l’escriptora a 'Tinc un coll que fa pena' (L’Altra Editorial). En un dels seus darrers suggeriments, el meu YouTube ha seleccionat per mi una rutina per llevar-me la papada (perquè ara tot són rutines que ens ordenen la vida, i en anglès –morning routine, skincare routine, workout routine…). Es tracta d’una taula d’exercicis de ioga facial creada per Mizi, una coreana que t’assegura “un rostre petit i línia en V”. Això de “línia en V” no sé què vol dir, però mentre llegesc la descripció del vídeo, que t’anima a “reduir el greix facial i del coll”, la youtuber ja ha començat a fer els primers exercicis i jo la seguesc, ridícula i escèptica. Quan veig al reproductor que fa dos minuts que faig ganyotes consider que ja en tenc prou. Jo només volia fer una classe de Pilates i he acabat immersa en un cercle viciós de vídeos de reptes de set dies per amagrir-te la cara. Supòs que a això –i amb “això” vull dir descobrir-nos més defectes per vendre’ns més solucions– també es refereixen els estudis quan conclouen que YouTube empeny els usuaris cap als vídeos d’extrema dreta amb les seves recomanacions.

Amb aquest debat intern encara fresc, em fic al llit conscient que he desbloquejat un nou dubte existencial. Així que em trob a mi mateixa raonant a les dues de la matinada que “mai em sotmetria a una operació estètica, però, arribats al cas que la papada em cresqués, llevar-me-la seria l’única intervenció que podria justificar”. L’endemà, més lúcida, record que durant l’adolescència moltes filles dels noranta encara teníem clar que ens “hauríem de” –amb aquest sentit del deure– refer els pits perquè fossin com els que veim a les revistes o als videoclips. Per sort, la maduresa i la consciència de gènere varen fer la seva feina perquè aquesta idea em fugís del cap durant la vintena. Quina mala sort que ara, entrant a la trentena, li hagi trobat una substituta.

Quin doi, no? Que ens sentim de totes soles quan ens posam davant del mirall. Pens en els complexos de les meves amigues i en l’ésser Frankenstein que faríem si els ajuntàssim tots, com unes científiques boges al món de Poor Things, la pel·lícula de Yorgos Lánthimos: “Posa-li més llavis, afegeix-li cabells, lleva-li tota la carn des dels pòmuls fins a la clavícula, obre-li els ulls però que quedin ametllats, més mames, més cul –bé, no tant, que sembli Jenner, però no Kardashian– i apuja-li el melic, perquè les cames semblin més llargues”. El resultat potser seria encara més abominable que l’home amb cervell de cabra que Bella Baxter (Emma Stone) acaba creant al film de Lánthimos. S’assemblaria més a la cara de filtre d’Instagram que Rigoberta Bandini va dissenyar-se per promocionar el tema de KAIMAN; un rostre que no és un rostre sinó una màscara que ens fa a totes indistingibles i que suplica, com la cançó, “Dime si estoy guapa, y si lo hago bien. Dime si te gusto o no me puedes ni ver”.