Buscar l'excel·lent
El Sistema Integrat d'Informació Universitària (SIIU) publica les xifres de les notes dels alumnes en finalitzar el batxillerat a tot l’Estat. Des de 2015 fins al 2023, el nombre d’alumnes catalans que acaben el batxillerat amb una nota d'excel·lent –una mitjana d'entre un 9 i un 10– ha augmentat quatre punts. Catalunya és una de les tres comunitats que menys excel·lents posen als alumnes, juntament amb Navarra i les Illes Balears. Aquesta dada forma part d’una estadística que cal interpretar. ¿Vol dir que a Catalunya es posen pocs excel·lents en relació amb altres comunitats perquè els professors són més exigents?
M’agradaria posar en context la qüestió de les notes, anar de la xifra a l’experiència. En primer lloc, una cosa és qualificar, una altra avaluar i una altra formar-se adequadament. A vegades la qualificació numèrica és alta perquè l’estudiant ha entès bé què demana el professor i ha estudiat molt. Potser perquè la prova era fàcil i el destí clement. D’altra banda, l’avaluació té lloc en el procés formatiu i no necessàriament ha de ser numèrica. Finalment, el desig de saber i el valor intrínsec del contingut formatiu per a la vida no es poden reduir a un número, per bé que el càlcul sigui estadísticament molt útil.
Les notes no han de ser arbitràries. Tanmateix, hi ha professors que puntuen a l’alça i d'altres que puntuen a la baixa. Per això es dissenyen les “rúbriques d’avaluació”, una manera de visibilitzar i compartir criteris que tothom pugui entendre. Sigui com sigui, com que els professors són diferents i són persones, a la pràctica no hi ha dos excel·lents iguals. Per bé que l’estadística els equipari, un excel·lent d’un mal professor no és comparable al d’un bon professor (aquí no podem entrar en qui és bo i qui no).
En un original article de premsa, l’escriptor argentí César Aira va explicar el sistema d’avaluació del pintor xilè Adolfo Couve. Consistia a preguntar a l’estudiant: vostè sap? Si contestava que sí, aprovava. Si contestava que no, havia de repetir curs. Aquesta anècdota sorneguera en realitat assenyala una veritat: el que està en joc és la relació amb el saber que s’imparteix, com impacta i travessa els estudiants (i els professors), de quina manera s’incorpora en un esdevenidor amb els altres. Com un sí o un no.
Les notes són una cabòria. Em comentava una companya que la generació del “progressa adequadament, necessita millorar” té una autèntica obsessió (i a vegades un cert pànic) pel número de la qualificació final. El paràmetre que separa l’1 del 10 fa que l’estudiant es jugui la seva imatge fins a un punt absolut, a vegades impossible d’acceptar. De la mateixa manera que a les xarxes socials els likes donen consistència al seu ésser, que qui t’atén per telèfon demana que contestis l’enquesta de qualitat, el judici de les notes mortifica els joves. Se’ls fa difícil entendre que ningú és perfecte, assumir el risc que tota pèrdua comporta i el guany col·lateral que l’acompanya. En aquest sentit, anar per l’excel·lent és sempre relatiu.
