L’ós bru i el pagès vermell
Llegim a l'ARA que l’ós bru ja està del tot reintroduït al Pirineu Català, perquè n’hi ha 47. El director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural, Marc Vilahur, ja ha dit que cal "assegurar la coexistència d'aquesta espècie amb les comunitats locals" i que treballaran amb "projectes pilot amb collars intel·ligents amb l'objectiu de minimitzar els danys".
A l’època dels contes d’abans, els caçadors eren “els bons”. Salvaven l’àvia de la Caputxeta i venjaven les set cabretes, obrint la panxa del llop, que dormia fent la digestió, i omplint-l'hi de pedres. De petita, aquest episodi cruel i terrorífic em feia pensar que segur que estava basat en fets reals. Ara, els caçadors tenen molt mala fama (però no la tenen els pescadors, en canvi). Hi ha espècies, com l’ós, el llop, el senglar o el cabirol (que a sobre és tan “mono”) que compten amb tota la comprensió i amor de la ciutadania no ramadera i pagesa. “Els pobres senglars no en tenen la culpa, de tenir gana i set”, et diuen els fans del capità Enciam i el coronel Tapioca. Però els pobres pagesos tampoc, de perdre la collita en una nit. Si hi ha óssos en llibertat hi ha d’haver, llavors, ovelles en captivitat?
Fixin-se que el director general, quan parla de projectes pilot amb collars intel·ligents, fa servir aquesta expressió: “Minimitzar els danys”. Minimitzar què vol dir? Que no es mengin totes les ovelles, només unes quantes? No tinc la solució, ni vull que desapareguin les espècies. Però sempre penso que s’actuarà de veritat quan un ós, un senglar o un llop ataquin un capità Enciam o un coronel Tapioca. Perquè sorprenentment les ovelles i les gallines mortes no fan cap pena a ningú.
