Volem el Pacte per la Llengua ara!
1. Al Raval més endreçat, prop d’una llibreria de visita obligada com és La Central, entro en una pastisseria-cafeteria per demanar un tallat descafeïnat amb gel. He arribat d’hora a una reunió que es farà llarga i, per si de cas, demano també un croissant petit, dels que tenen a l’aparador. Noto que el dependent m’entén amb dificultat. Més ben dit, no m’entén i mira de lligar caps per aproximació. L'hi repeteixo tot ben a poc a poc, per aquesta pedagogia que es gronxa entre la bona fe i la resistència tossuda. Constato que sí, que em fa un tallat, confio que sigui descafeïnat –que ja és molt confiar– però el gel no arriba mai. Alhora, em serveix un croissant. Dels grossos, dels normals, dels que fan il·lusió. Li dic que li he demanat petit. Tampoc no m’entén. Li faig el gest amb els dits, per ensenyar-li la mesura. Li assenyalo els croissantets del mostrador i, aleshores sí, me'l canvia, sense dissimular el seu enuig. No pel seu error, sinó per la meva intransigència lingüística. “Era amb gel”, li dic sense perdre la paciència ni les bones maneres. Arronsa les espatlles. No té ni idea de què li estic demanant i, aleshores, li assenyalo la glaçonera. Quan s’adona que gel és hielo em diu que no en té, que se’ls ha acabat. I li faig una caiguda d’ulls, de les que tants problemes m’han dut a la vida, i li explico que un tallat calent no el vull per a res, que no em ve de gust. I, quan ja m’ho ha servit a la safata, em pregunta si el vull o no el vull. Li dic que sí, per no semblar mala persona del tot, li pago els tres euros i mig i m’assec en un tamboret alt per escaldar-me la llengua. En faig un glop i el deixo. Estic convençut que porta tota la cafeïna de Colòmbia reconcentrada en un gotet de vidre.
2. Darrere meu, mentre devoro el croissantet amb les pulsacions disparades, entra un matrimoni francès i demana un pastís d’aspecte alemany que du un nom anglès. Els despatxen sense problemes, paguen, s’ho mengen al taulell i tal dia farà un any. No vaig claudicar, però ni em van entendre ni vaig prendre allò que em venia de gust. Els turistes, sí. I ni tan sols els va caldre escarrassar-se a parlar en espanyol. Aquest és el pa nostre de cada dia i, en moltes ocasions, per pressa o per comoditat, envies la militància a can Pistraus i acabes demanant les coses en castellà. Ahir Justo Molinero, en una entrevista a l’ARA, constatava que “el català és massa educat i té aquesta mania de canviar de llengua de seguida”. Una mania? És una manera simpàtica de dir-ho. Aquesta setmana, el també periodista Jordi Robirosa, que sovint les engalta pel broc gros, deixava un titular apocalíptic. “En tres o quatre generacions, el català pot ser una llengua residual”. I com pensem reaccionar?
3. El Pacte Nacional per la Llengua sembla que hagi passat a millor vida abans de néixer. En temps del govern d’Aragonès, la consellera Natàlia Garriga havia treballat de valent, amb discreció i eficàcia, per trobar un redactat de consens perquè tothom s’hi sentís a gust. El text se’l passaven entre els partits polítics decents per fer-hi esmenes, per millorar-lo o per esporgar-lo segons les dèries de cadascú. Però hi havia un mínim comú denominador per un acord que ara, amb Salvador Illa de president, sembla que s’hagi desat al calaix. De poc ens serveix crear una conselleria de Política Lingüística si una eina tan bàsica com el Pacte Nacional no tira endavant per la politiqueta de rajolí prim de Govern i oposició. Si no es posen d’acord ni en això, que se’n vagin a pastar de dos en dos. El dia de Sant Jordi, a l’hora en què les roses comencen a baixar de preu i els editors estan eufòrics, va haver-hi una manifestació “per la llengua”. L’escriptor Màrius Serra ens va arengar a no jugar mai a la defensiva, sinó d’anar a l’atac sense complexos. “Amb naturalitat, amb fermesa i amb joia”. De manera “resistent, enginyosa i incansable”. Qui s’hi apunta?
